Catalunya i la Unió Europea

posted in: Actualitat | 2

Catalunya i la Unió Europea Psicòlegs per la Independència

Seguim amb el debat sobre la relació entre Catalunya i la Unió Europea. Avui s’hi ha afegit Margaritis Schinas, portaveu de l’executiu comunitari. Les seves paraules s’afegeixen a les que ja hem escoltat anteriorment, com les de Joaquín Almunia o Vivian Reding. Curiosament Reding havia dit el contrari uns dies abans, quan encara no havia rebut pressions del rottenmeierià García-Margallo.

Ens veiem obligats a insistir, clarament, en que Catalunya NO quedarà fora de la Unió Europea. Per què? Doncs perquè en el moment en que la UE hagi de decidir què passa amb Catalunya, no es basarà en les declaracions dels seus dirigents davant de la premsa, per molt rellevants que siguin. Es basarà en els seus tractats en vigor. I en cap dels seus tractats hi ha cap article que digui que Catalunya ha de ser expulsada. De fet no hi ha cap mecanisme d’expulsió, de cap mena, enlloc.

Que la Catalunya independent quedarà fora de la Unió Europea és un dels principals arguments que fa servir Espanya, des de dins i des de fora del país, per espantar les persones a l’hora de votar. Deixant de banda que provocar por impedeix votar amb normalitat, l’expulsió de la UE és un argument absurd. I a més a més, com diem, és mentida. No està pre-escrita la relació entre Catalunya i la Unió Europea.

A més a més els tractats europeus s’apliquen a Catalunya des del primer dia, hi ha 7,5 milions de ciutadans europeus, més de 8.000 empreses d’estats membres de la UE, i és un contribuent net de la Unió (aporta més diners dels que rep. Al contrari que Espanya).

Per tant, qui escriu això va dedicar unes hores del seu temps, fa uns mesos, a llegir-se de dalt a baix cadascun dels articles de tots els tractats que poden afectar les relacions de Catalunya amb Europa: Maastricht, Lisboa i Schengen. I en cap d’ells no hi ha ni un article que relacioni l’ampliació interna amb una expulsió automàtica. Repetim: la Unió Europea no té mecanismes d’expulsió, tampoc en cas de naixement d’un nou estat a partir d’un altre estat, membre de la UE.

Hem sentit alguns líders dependentistes (els que defensen que Catalunya haurà de dependre sempre d’Espanya perquè no es pot valdre per ella mateixa) aixecar l’espantall de l’expulsió de la UE amb alguns articles, que adjuntem tot seguit. Sóm psicòlegs, i no juristes, però els articles són prou clars en el seu redactat:

 

Article 52 del Tractat de la Unió Europea (Tractat de Maastricht), text consolidat: “Els Tractats s’aplicaran al Regne de Bèlgica, a la República de Bulgària, a la República Txeca, a la República de Croàcia, al Regne de Dinamarca, a la República Federal d’Alemanya, a la República d’Estònia, a Irlanda, a la República Hel.lènica, al Regne d’Espanya, a la República Francesa, a la República Italiana, a la República de Xipre, a la República de Letònia, a la República de Lituània, al Gran Ducat de Luxemburg, a la República d’Hongria, a la República de Malta, al Regne dels Països Baixos, a la República d’Àustria, a la República de Polònia, a la República Portuguesa, a Romania, a la República d’Eslovènia, a la República Eslovaca, a la República de Finlàndia, al Regne de Suècia i al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Per tant, segons els dependentistes, el Tractat no és d’aplicació a la República Catalana perquè no és a la llista. Però el Tractat es va aprovar el 7 de febrer de 1992: tots els estats que s’han adherit a la UE des d’aleshores tampoc no eren a la llista i s’hi han incorporat sense cap problema. Per ordre cronològic: Àustria, Finlàndia, Suècia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, Txèquia, Xipre, Bulgària, Romania i Croàcia.

Conclusió: No ser a la llista no és motiu d’exclusió de la Unió Europea.

 

Article 49 del Tractat de la Unió Europea (Tractat de Maastricht), text consolidat: “[…] L’estat sol·licitant dirigirà la seva sol·licitud al Consell, que es pronunciarà per unanimitat després d’haver consultat la Comissió i prèvia aprovació del Parlament Europeu, el qual es pronunciarà per majoria dels membres que el componen […].”.

Aquest és un dels articles que regulen l’entrada de nous membres i, la clau és a la paraula “unanimitat”: cal que tots els membres del Consell de la Unió Europea (és a dir, la reunió dels estats membres) estiguin d’acord amb l’accés del candidat. Espanya fa una mala interpretació d’aquest article quan diu que Catalunya en quedarà fora per culpa del seu veto. És cert que Espanya té dret a vetar l’entrada d’un nou membre, però el veto que Espanya pugui exercir contra Catalunya no figura a l’article del Tractat. És a dir, l’article no es pronuncia sobre quina posició han de prendre els membres del Consell. Si Catalunya no pot accedir a la UE serà perquè Espanya no té (inicialment) voluntat política d’admetre-la-hi; no perquè el Tractat ho impedeixi.

 

Article 4.2 del Tractat de la Unió Europea (Tractat de Maastricht), text consolidat: “La Unió respectarà la igualtat dels Estats membres davant dels tractats, així com la seva identitat nacional, inherent a les estructures fonamentals polítiques i constitucionals d’aquests, també en allò referent a l’autonomia local i regional. Respectarà les funcions essencials, especialment les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional. En particular, la seguretat nacional seguirà sent responsabilitat exclusiva de cada Estat membre.”

N’hi ha prou amb saber llegir per veure que aquí tampoc no diu que Catalunya quedarà fora de la Unió Europea. Diu que la Unió Europea no qüestionarà les característiques descrites dels Estats membres (és a dir, no intentarà imposar canvis en els límits territorials, etc). Però tampoc no pot qüestionar com es desenvolupen els esdeveniments a cada estat.

 

És evident que els articles tampoc no expliciten que Catalunya hagi de quedar, automàticament, dins de la Unió Europea. Ara mateix la interpretació més cauta és la que diu que, com que no hi ha res escrit sobre la qüestió, quan es produeixi el naixement d’un nou estat dins de la UE caldrà desenvolupar una solució des d’un camí de nova obertura. L’estatus inicial serà indeterminat però, el final, serà el més pragmàtic per a la Unió Europea, com sempre: amb Catalunya com a membre de ple dret si els catalans així ho volem.

Cada vegada que un partit o persona contrari a la independència diu que els Tractats de la Unió Europa n’expliciten l’expulsió de Catalunya, menteix. I cada vegada que ho fan, els independentistes els demanem que ho demostrin. I, llavors, ens ignoren, o es riuen de nosaltres, o ens ataquen. Però, finalment, guanyarem.

 

Joan Salvador Vilallonga

Psicòlegs per la Independència – Assemblea Nacional Catalana

2 Responses

  1. Miquel Strubell i Trueta

    Dues coses més. Hi ha un article que regula la sortida, voluntària, dels Estats membres o parts d’ells. És donen dos anys per fer efectiva la sortida, dos anys de negociacions (per exemple, per a sortida de Groenlàndia, part de Dinamarca).
    La Unió no pot fer res d’immediat, respecte d’una part del territori d’un estat membre, mentre aquell estat no reconegui que la part ja no és de l’Estat. És a dir, mentre no reconegui formalment la independència de Catalunya.

Leave a Reply