Article escrit per l’equip de coordinació de Psicòlegs per la Independència
Les discrepàncies dels partits polítics independentistes i la seva manca d’entesa ens dibuixen una situació actual molt desencisadora. Analitzant des d’un punt de vista psicològic aquesta situació és comprensible que el moviment social independentista es trobi perplex.Observem cert bloqueig. D’una banda desencís, tristesa i esgotament; d’una altra ràbia, ira i enuig. Aquestes emocions són difícils de gestionar, incrementen l’estrès i tant poden dur al desànim, la desmobilització, com a explosions i manifestacions violentes que no són res més que expressions de malestar davant la percepció que tot l’esforç invertit ha estat estèril.
“Ebullició independentista” (Autor: Josep Renalies). Obtinguda de Viquipedia.
Tal vegada també cal valorar que tot el que ens ha passat des de l’1 d’octubre: votar i guanyar, proclamar la independència, l’exili, la presó, la brutal repressió contra el moviment independentista, el Consell per la República, tres anys votant a les eleccions i guanyant-les de forma continuada amb el 52%, etc…; tot això és una oportunitat.El nostre projecte continua sent-hi. Volem la República Catalana. Volem la independència. Aquesta és una posició més reflexiva. Passaran tres o cinc anys però quan arribi el moment hem d’estar preparats, ben situats, ara tenim molta més informació del nostre enemic. Ja sabem tot el que ens pot arribar a fer. Tot això que tenim al davant. Per la qual cosa ens hem d’anticipar, preparar i aquest posicionament és optimista, motivador i ens predisposa a continuar, a implicar-nos, apoderar-nos de la situació i prendre partit. Ja ho vam fer en el seu moment i ja sabem com es fa. Tenim l’aprenentage.
Des d’una perspectiva humana, tenir motivació per les coses és l’essència i el motor per tirar endavant els projectes. És la maquinària que ens fa mobilitzar i emprendre interès per aconseguir l’objectiu fixat. En el nostre cas, ser un poble lliure i independent. Som nosaltres qui lluitarem i guanyarem la República arrossegant la classe política. Hem de forçar que hi hagi millors cercles de confiança entre les institucions i els dirigents polítics. Els partits polítics han de ser honestos o creïbles. Cal posicionar el valor que es mereix el 52% del vot independentista a les urnes, un 52% de persones amb anhel de llibertat.
La República Catalana s’aconseguirà amb l’entesa i col·laboració dels pilars principals del moviment: el Parlament, els partits independentistes, el Consell per la República i la mobilització del poble. Dit d’una altra manera. Ens necessitem tots. Tots som protagonistes del nostre futur. “La unió política i social fa la força”. El poble català ha demostrat tenir aquesta força quan l’1 d’octubre es va coordinar conjuntament i va saber defensar la seva dignitat i autodeterminació.
“Tenir motivació per les coses és l’essència i el motor per tirar endavant els projectes. En el nostre cas, ser un poble lliure i independent. Som nosaltres qui lluitarem i guanyarem la República arrossegant la classe política.“
Ens hem de situar en el marc mental d’una futura república. Hem d’estar dempeus i enfortir la nostra resiliència. Ser perseverants i estimular espais de confiança entre tots. Hem de remarcar les nostre fortaleses com a poble i afeblir les discrepàncies. Hem de fer pinya i afavorir la motivació per empènyer.
En conclusió, hem d’empoderar-nos i tenir el control del territori generant cercles de confiança i seguretat, reprenent conjuntament objectius motivadors i proactius en benefici de la independència. És l’hora de prendre més consciència de país i aplicar entesa i col·laboració entre tots. Tinguem visió estratègica i sapiguem aprofitar el 52% del vot independentista. Volem la independència i el nostre anhel de llibertat ens durà a aconseguir la República Catalana.
El mes de març de 2020, una pandèmia deixa a tota la població en estat d’alarma. La virulència del virus és potent; el desconeixement científic, preocupant; l’estructura sanitària, insuficient; les institucions responsables de vehicular les mesures necessàries, desorientades.
Una pandèmia d’abast mundial que s’instal·la i que requereix l’esforç i la col·laboració de tots per fer-hi front. Calen mesures sanitàries, polítiques i econòmiques. El desconeixement i la improvisació acaben generant situacions de patiment greu per la població, malgrat l’esforç.
Des de la sectorial de psicologia de l’ANC hi fem front ràpidament, gràcies als voluntaris, oferint un servei telefònic gratuït per contenir, en la mesura del possible, les ansietats que es desvetllen. Una tasca puntual per estimular mecanismes i recursos de suport a la població de Catalunya. De mica en mica s’hi van afegint d’altres dispositius en la mateixa direcció.
Cal que el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya faci patent la necessitat de més professionals (que ja estan disponibles). És l’hora que proposi un pla d’assistència contemplant el bon exercici professional. Calen més places de formació sanitària especialitzada (PIR). Cal posar en valor els professionals amb anys d’experiència i formació.
Han passat 9 mesos. Ha quedat patent el greu patiment emocional d’una part important de la població. També ha quedat patent, novament, que l’estructura sanitària, precària envers l’assistència psicològica, no pot assumir la demanda generada. Sembla que ni en aquesta situació tan extrema, els responsables de vetllar per la ciutadania són capaços de respondre a les necessitats. No són capaços de redreçar les prioritats i deixen immersa en la desesperació una part important de la població.
Aquest mes de novembre l’ANC ha rebut una demanda d’assistència psicològica per part d’un CAP. Estan desbordats i no deuen ser els únics. Ens consta que és la situació de molts CAPs.
Davant d’aquesta sol·licitud, visualitzem que el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya no està fent la seva feina: ha d’exercir molta més pressió a les institucions, perquè els psicòlegs hem de vetllar per la salut mental de la població. Cal revertir el model actual, on la medicació psiquiàtrica, en molts casos cronifica la situació clínica. Hi ha estudis que així ho avalen. Cal que el Col·legi faci patent la necessitat de més professionals (que ja estan disponibles). És l’hora que proposi un pla d’assistència contemplant el bon exercici professional. Calen més places de formació sanitària especialitzada (PIR). Cal posar en valor els professionals amb anys d’experiència i formació. No n’hi ha prou amb una acció reactiva: cal una acció proactiva i mostrar que és molt més car (emocionalment i econòmicament) curar que prevenir.
Davant d’aquesta sol·licitud, visualitzem que alguns Ajuntaments i la Generalitat no estan proporcionant la resposta necessària. I el que està en joc és transcendent. Cal que assumeixin la seva responsabilitat sense dil·lacions. Ara tornen a posar els professionals als peus dels cavalls, apel·lant al voluntariat.
Ens preguntem si aquests 9 mesos no han estat temps suficient per generar els recursos necessaris. És que no n’aprenem, de l’experiència? Sabíem que vindria una segona onada i potser una tercera. Hem de sostenir aquesta precarietat en salut mental? Fins quan? Hem de deixar patir la població?
Ens diuen que no hi ha diners. I on són els diners? On van els diners dels catalans? Com s’administren els diners que sí que hi ha? S’han modificat les prioritats? Novament l’espoli fiscal ens deixa desprotegits i mancats de recursos imprescindibles.
Es torna a posar en evidència que cal un nou model de país, on els diners de Catalunya es puguin gestionar des de Catalunya. On siguem nosaltres qui tinguem la clau de la caixa. On nosaltres decidim les nostres prioritats i les puguem aplicar sense dependre de lleis i de polítics que no són els nostres.
Psicòlegs per la Independència, assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana, vol denunciar professionals de la psicologia que actuen contra el codi deontològic, mitjançant declaracions i posicionaments inapropiats als mitjans de comunicació públics contra el procés i la ciutadania independentista.
El passat 7 de desembre, en una entrevista al setmanari El Triangle, en Ricard Cayuela, psicòleg, va fer unes declaracions on diagnosticava un Trastorn Obsessiu Compulsiu a dos milions de persones pel fet de pertànyer al moviment independentista, saltant-se diversos articles del Codi Deontològic[2] del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya: la Integritat[3] i la Justícia[4] dels principis generals i els articles 6[5], 18[6] i 50[7].
En aquests articles es descriu la necessitat de parlar amb exactitud i rigor, no discriminar per cap raó, la necessitat de cautela en les mostres públiques i el respecte a les diferents opcions ideològiques alienes.
El 18 de desembre de 2019, aquesta Sectorial va denunciar la situació al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya per tal que aquest estudiés el cas i prengués les mesures disciplinàries corresponents, entre elles, obligar Ricard Cayuela a retractar-se de les seves declaracions. En data d’1 de juny del 2020, ni el Col·legi s’ha pronunciat al respecte ni Ricard Cayuela s’ha disculpat públicament.
Per aquest motiu, demanem a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que no faci d’altaveu a Ricard Cayuela mentre aquesta ominosa situació no sigui resolta.
Alguns dels seus articles que podria haver infringit Ricard Cayuela:
[3]Principis generals: La integritat: Els professionals de la psicologia han de promoure l’exactitud, el rigor i la veracitat en l’exercici i en l’ensenyament de la psicologia, i també en la recerca en aquest camp.Les relacions amb els usuaris s’han de basar en el respecte i s’han de regir pel principi d’honestedat. S’han d’abstenir de pràctiques que suposin falsedat, l’engany voluntari, el frau, els subterfugis, les omissions intencionades, les afirmacions no fonamentades així com també qualsevol pràctica no prudent ni íntegra.No han de contribuir a cap mena d’intrusisme professional ni n’han de permetre a persones que no tinguin la formació necessària per a l’exercici legítim de la psicologia.
[4]Principis generals: La justícia: L’activitat professional de la psicologia s’ha de desenvolupar d’una manera equitativa i justa sense cap tipus de discriminació, sigui individual o col·lectiva, sigui cultural, d’edat, de gènere, de raça, d’ètnia, de religió, d’orientació sexual, de capacitat, de llengua i de condició socioeconòmica o de qualsevol altra. Els professionals de la psicologia, en l’exercici de les seves funcions en l’àmbit de les institucions públiques, han d’utilitzar amb equitat els recursos i han de respectar el criteri d’igualtat d’oportunitats.
[5]Article 6: El psicòleg ha de ser summament cautelós, prudent i crític en la seva intervenció professional respecte a nocions i termes que fàcilment poden degenerar en etiquetes devaluadores i discriminatòries.
[6]Article 18: El professional de la psicologia ha de respectar les opcions i els criteris ideològics, morals i religiosos dels seus clients, sens perjudici del seu qüestionament, si és necessari, durant la seva intervenció.
[7]Article 50: Si els psicòlegs ofereixen consells o comentaris públics en qualsevol mitjà de comunicació, han de prendre precaucions per assegurar-se que les declaracions siguin fonamentades científicament i que no vulnerin les normes del codi deontològic.
Coneixedors de la pressió i tensió que esteu vivint en aquests moments, totes aquelles persones que esteu a la primera línia da l’acció en aquesta alerta pel coronavirus (sanitaris, personal de neteja, administratius, cuidadors, gerents…), voldríem donar-vos alguns consells per si us són d’ajuda i us permeten tenir cura de vosaltres mateixos.
Com afecta als professionals de la salut la gestió del COVID-19
Situació temporal: Aquesta situació d’emergència és temporal. Potser es pot allargar, però recuperarem les nostres vides. Ens hem d’organitzar per una temporada: no és per a sempre.
Seguiment de les notícies: És important mantenir-nos informats de la situació, però també ho és gestionar aquesta informació de manera que ens ajudi. Si notem que ens genera massa ansietat, la podem dosificar en uns 2 cops al dia. Es tracta que ens ajudi a ubicar-nos, no a desbordar-nos.
Horaris laborals: Probablement aquests dies els teus horaris habituals es vegin alterats i potser, també, algunes de les teves funcions. Les necessitats són moltes, però tothom té un límit. Si en algun moment consideres que has de parar, comunica-ho als teus superiors. Escolta el teu cos: no cal ser un “superheroi”. Sobrepassar el teu límit no serà bo ni per a tu ni per a la comunitat. Entén i accepta que cadascú té el seu límit. Tots ens hem de cuidar.
Suport familiar: Demana als teus familiars, que haurien d’estar confinats:
Que et garanteixin tot el que necessitis quan siguis a casa: menjar, higiene personal…
Que prenguin consciència del teu esforç i cansament i, per tant, t’alliberin de les teves tasques domèstiques habituals. Mentre ets fora de casa cuides els altres. A casa t’has de cuidar tu i ells t’han de cuidar a tu.
Gestió de les teves emocions
És probable que les situacions que estàs vivint facin aflorar algunes emocions que habitualment gestiones bé, però que ara t’és més complicat.
La por pel contacte continuat amb persones que no saps si estan infectades, i el fet de no tenir totes les mesures preventives als centres hospitalaris, residencies, etc, generen un estrès afegit. Això pot derivar en ansietat, que és més difícil de manejar. Quan sentis que això s’apodera de tu fes un petit recés. Recorda que estàs fent tot el que pots per a protegir-te. Busca un espai reservat. Les tècniques de relaxació hi ajuden molt: concentra’t en el teu cos, fés unes 10 respiracions profundes fins que recuperis l’equilibri. Fes-ho tantes vegades com ho necessitis durant la teva jornada laboral. També t’ajudaria fer-ho abans de començar la jornada i en el teu descans.
La ràbia per tot el que estem vivint i com t’afecta a tu directament també augmentarà. Necessites alliberar-la. Espontàniament et pot sortir en forma de queixa, però ni és l’únic canal, ni és el que més et descarregarà. Busca algun objecte (com ara un coixí) contra el qual descarregar físicament l’energia acumulada que et sobrecarrega. Ha de ser un objecte amb el qual no et facis mal. La ràbia acumulada et generarà una gran tensió i tendiràs a fer-te contractures musculars que et faran mal. Si t’instal·les en la queixa patiràs molt més. Hi ha moltes coses que no depenen encara que tinguis raó. Si tens una via eficaç de queixa fes-la servir, però anar remugant encara et mantindrà més tensa.
La impotència també et pot neguitejar. Veure tot el que et toca fer, amb poc temps, amb molta pressió… Atura’t un moment i organitza mentalment o per escrit totes les tasques encomanades, prioritzant-les segons les necessitats. Fes-les tant de pressa i tant bé com puguis, però no corris. Són molts dies sota pressió.
La frustració serà una companyia indesitjable en aquests moments. Centra’t en el que sí que pots fer, no en allò que no pots fer. Mentre et dediques a pensar en el que no podràs fer o en que ho faires d’una altra manera, estàs deixant de fer el que convé.
Gestió de les emocions amb els companys de feina
Els conflictes entre companys en les situacions límits són més habituals. Cal més tolerància, ja que hi ha coses que en altres moments no serien un problema però ara sí que ho són.
Intenta desenvolupar tanta empatia com puguis. Els teus companys estan igual que tu.
Inverteix l’energia en buscar solucions i no en assenyalar conflictes.
Quan parlis amb companys deixa de banda els termes absoluts, com els “Tu sempre” o els “Tu mai”. Parla d’allò que us ocupa en aquell moment i no posis sobre la taula temes pendents, ja que no és el moment. Ja trobaràs aquest moment si el busques, però no serà ara.
Abans de plantejar qualsevol qüestió, pensa bé com ho faràs. En aquests moments la càrrega emocional pot fer que l’espontaneïtat et faci una mala passada.
Quan arribis a casa
Segur que la família té ganes de tenir-te a casa. Potser quan arribis volen explicar-te un munt de coses. Demana’ls que t’expliquin el més urgent. Altres coses poden esperar que tu t’hagis pres la teva estona per a ressituar-te.
Vés a la teva habitació, prepara’t per una bona dutxa o bany i aprofita per relaxar-te i mimar-te. Després de la dutxa, hidrata’t la pell, que t’ho agrairà. Si la música t’ajuda, busca la que t’agrada i així, sense pressa, aniràs recuperant el teu estat interior de calma.
Si pots, fes algun exercici d’estiraments o relaxació, que també t’ajudarà. No és el mateix que l’exercici però el teu cos t’ho agrairà.
Ja estàs preparada per escoltar a la família o companys de pis en millors condicions i amb ganes de compartir aquella estona. Segur que el tema -el coronavirus- sortirà, però procura que no sigui l’únic. Segur que hi ha moltes altres coses sobre les quals es pot xerrar.
Alimenta’t bé. Intenta mantenir un bon horari de descans. El teu cos ha de recuperar l’energia per a l’endemà.
Tots necessitem contacte social, però no dediquis massa estona a les xarxes socials si això va en detriment del teu descans. T’has de cuidar molt.
Des de Psicòlegs per la Independència, assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana, ens fem ressò d’aquesta iniciativa que vol debatre la violència social i la violència d’estat que patim a Catalunya per part de les autoritats policials i judicials.
Com a continuació del Manifest publicat en relació a la violència social i la violència d’estat, manifest al que us vareu adherir, i com a grup que treballa en l’àmbit de la Salut i la Salut Mental, mantenim el nostre compromís en la reflexió i en la comprensió del patiment que constatem en el context psicosocial actual, vinculat als esdeveniments presents dels que ens fem testimonis.
Hem constatat com el fet de confondre la política amb la repressió ha repetit l’atac de l’humà contra l’humà, ha augmentat el feixisme que ens amenaça, i ha aparegut la temptació a la desmemòria, com a conseqüència de la involució i la manipulació de la subjectivitat a la que ens veiem sotmesos.
Obra de Roser Moix
D’altra banda, observem quotidianament com s’ha instal·lat la por produïda des del poder, especialment entre els joves represaliats detinguts, i l’ús agressiu de la paraula i la perversió del llenguatge.
Aquest espai de debat i reflexió sobre la situació política del nostre país i els seus efectes sobre la salut mental de la població, vol ser un espai obert i respectuós.
Vol promoure la discussió entre totes aquelles persones de l’àmbit de la Salut Mental i de la Salut en general, que vulguin participar.
No té una finalitat acadèmica ni partidista sinó social, perquè vol promoure l’intercanvi de punts de vista entre els i les participants per anar construint entre tots i totes un discurs que ens ajudi a escoltar millor alguns aspectes del malestar dels nostres pacients i del nostre entorn professional i social, en un marc en que tothom es senti còmode i segur.
Per tot això, us convoquem el divendres 13 de Març a les 19h, al Centre Cívic Can Deu (Plaça de la Concòrdia, 13. Les Corts, Barcelona).
ATENCIÓ! Aquesta convocatòria queda SUSPESA fins a nou avís, en compliment de les mesures de protecció comunitària imposades pel Govern davant de l’epidèmia de COVID-19.
Per al desenvolupament de l’assemblea proposem que una vegada llegit el text per part de la persona que coordini l’acte de la present Convocatòria, i el Manifest que vàrem publicar, es procedeixi al lliure debat i reflexió per part dels participants sota la moderació de qui coordini.
L’assemblea decidirà si es vol tornar a reunir i si vol redactar un document que representi el discurs de l’assemblea, document que podria ser objecte de circulació social.
Hem previst que la reunió podria tenir una durada entre una hora i mitja i dues hores.
Des de la sectorial de Psicòlegs/gues per la Independència de l’ANC volem fer unes valoracions sobre els aspectes psicològics que han estat esmentats al document que denega el permís penitenciari del Sr. Cuixart del dia 23 de gener de 2020 i amb el nº d’expedient 27933.
Començarem pel propi objecte de debat: el permís penitenciari. L’objectiu del permís és facilitar la futura reintegració del pres a la vida quotidiana. En el cas del Sr. Cuixart ens trobem que una persona perfectament integrada i adaptada a la societat, amb un projecte vital i una estructura familiar estable, està complint ja des de fa 2 anys amb una condemna de 9 anys de presó.
Quan sigui lliure, s’haurà d’integrar en un context social en el que tot i tothom haurà evolucionat 9 anys i ell haurà d’aprendre a orientar-s’hi per adaptar-se. A més a més s’afegeix el fet, d’importància vital, que el Sr. Cuixart és pare d’una criatura de molt curta edat, la qual no podrà establir un vincle sa amb el seu progenitor si només el pot veure en una situació artificial com és l’estança d’una presó o bé al domicili familiar fent ús dels permisos més curts, de 2 dies, (ja que són els únics que poden autoritzar els centres d’internament) i per tant sota la pressió i urgència de saber que marxarà al dia següent d’haver arribat a casa.
Des de Psicòlegs per la Independència pensem que aquest fet, d’extraordinària importància per a la criatura, hauria de tenir un pes determinant a l’hora de valorar els permisos penitenciaris, essent els de major durada els més adequats per la salut mental del nen.
A la pàgina 3 del document de l’informe psicològic s’afirma del Sr. Cuixart que “se trata de una persona con valores de civismo, pacifismo y no violencia desde la juventud, estando muy ligado a la doctrina de la no violencia, tratándose de un sujeto con un sistema de creencias y valores basado entre otras cosas en el pacifismo y en la creencia mantenida en el tiempo de que la violencia no genera respuestas“. A la vegada el mateix informe afirma, també, que el Sr. Cuixart es guia per una “llei superior”. En base a aquestes afirmacions, podem observar que estem davant del perfil d’una persona am valors ferms i que se sustenten amb un sentit elevat de l’ètica. Segons el model de desenvolupament de l’ètica de Kohlberg el Sr. Cuixart es trobaria a l’últim nivell: el dels Principis Universals.
Des de la Psicologia no podem valorar, de manera negativa, que una persona es regeixi per una “llei superior” (com es diu al text) o Principi Universal, ja que aquest seria el nivell d’ètica que, de manera desitjable, tothom hauria d’assolir. És en base a aquests principis universals que la ONU va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, i que és llei d’obligat compliment per tots els països signats. Contraposar l’estat de dret amb l’exercici dels drets humans en una democràcia és un impossible. Com també ho és que pel Sr. Cuixart, l’exercici dels seus drets com a persona, comporti “negar el estado de derecho” com es declara al document de la Fiscalia. Els Principis Universals i la Declaració Universal dels Drets humans són la base d’un estat de dret i, en cas de confrontar-se, han de prevaldre els primers sobre el segon.
Continuant en la valoració del document s’esmenta que el Sr. Cuixart manifesta “distorsions cognitives“. La distorsió cognitiva és una interpretació no realista de les nostres experiències. Per exemple, si hom vol agafar el cotxe i veu que tenim una roda punxada, una possible distorsió cognitiva seria pensar “el dia serà terrible, perquè tot el dolent em passa a mi“. Aquesta distorsió cognitiva consisteix en extreure una conclusió general a partir d’un fet fortuït, com és la punxada d’una roda. No es pot parlar de distorsió cognitiva pel fet que el Sr. Cuixart no apreciï violència en els fets pels quals és condemnat ja que, com acabem de dir, es tracta d’una apreciació personal, en base als seus principis previs, no d’un constructe posterior als fets.
Cal subratllar aquest punt ja que, determinar que ser coherent amb els principis universals pot implicar una distorsió cognitiva, seria patogilitzar no només els principis ètics i de llibertat de pensament d’una persona, sinó que també ho faria extensiu als principis en que es basen els drets humans.
Això enllaça amb l’última qüestió que volem remarcar, i que fa referència a la idoneitat que el Sr. Cuixart rebi tractament. Si aquest tractament ha de ser de tipus psicològic hem de tenir en compte el següent: un psicòleg/a fa un tractament quan existeix una patologia, trets de personalitat límit, distorsions cognitives o mancança d’habilitats socials, entre altres. En base al que es descriu a l’informe psicològic, podem afirmar que no existeix cap signe o símptoma que evidenciï que el Sr. Cuixart pateixi cap tipus de trastorn psicològic i/o sociopàtic. Així doncs, plantejar com a benefici l’aplició d’un tractament, si es considera que ha de ser de tipus psicològic, és del tot aberrant.
Com a professionals de la Psicologia no permetrem que per un mal ús de la nostra ciència es puguin veure vulnerats els drets de les persones o els del poble.
Psicòlegs per la Independència(Assemblea Nacional Catalana)
Els i les sota-signats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència i de l’horror en la realitat actual del nostre país, denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.
Confrontats amb els esdeveniments actuals no dubtem a afirmar que:
No totes les violències son iguals. Desemmascarem la
VIOLÈNCIA D’ESTAT
Obra de Roser Moix
No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana, o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’Estat.
L’Estat té l’ús
legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple,
un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús
d’una força correcta. Però si l’Estat va més enllà de l’ús just de la seva
força, aleshores esdevé un estat violent.
A Catalunya, avui,
l’Estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha
convertit en violència en majúscules, és a dir, en violència d’estat.
Aquesta violència de l’Estat comporta un alt risc: quan aquells que són els
encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer,
la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la
violència social.
L’ésser humà, portador de pulsions
destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i
canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior
d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns
efectes socials catastròfics.
No existeix una
violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i
té un àmbit on es desplega específicament. De
cap manera podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat
des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o
vandalisme.
Les armes de la violència d’estat:
Més enllà de porres i empresonaments, la violència
d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes
greument destructius sobre el vincle social: l’ús
agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius
perseguits; la perversió del llenguatge
per generar confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de
destrucció massiva.
Els efectes perversos de la por produïda des del poder
Per tal de garantir la vida quotidiana i generar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por que és motor de vida contra els perills és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix “ l‘amo” del poder autoritari (el que té el “monopoli de la violència”, segons el ministre de l‘Interior, Grande Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l‘alteritat, de la diferència. En provocar desemparament (la por més radical de l’ésser humà) contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.
Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017 l’Estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i en moltes ocasions també físic.
Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència
S’han preguntat els
nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i altres aldarulls als
nostre carrers?.
Com a garants de la vida dels seus ciutadans
i de l’ordre democràtic, davant del malestar repetidament expressat per una
part de la seva població, els representants de l’Estat haurien de ser els
primers a instaurar processos de diàleg vertader.
Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament
democràtics.
Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual
No només el que ara s’està produint és
violència, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no
reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la
postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la
guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir
i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga,
dolorosa i vergonyosa.
Com a conclusió
Estem, doncs, en una situació de revolta
transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i
condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb
frustracions i carregats d’injustícies.
Sabem molt bé que quan la violència
d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que
passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la
seva classe social o per la seva cultura.
En un moment històric de gran involució
i manipulació de la subjectivitat, el despertar d’individus en un moviment de
protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.
Els atacs violents al dret de protesta
estan consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la
salut mental i física de tots els individus.
Per establir un ordre que repari les
destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les
originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió
de mort, i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que
engendren l’efecte simbòlic de la llei.
Cal que els professionals de la Salut Mental entenguem el patiment que ens arriba dins de la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.
Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violencia. I els qui estan fent impossible la paraula i una revolució pacífica són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.
No m’agraden els contenidors cremats, però encara m’agrada menys la violència contra les persones, la violència d’estat contra un poble pacific, ni que es facin saltar quatre ulls en una setmana, ni que colpegin ciutadans “ancians” per darrera. I tot això fet per uniformats, siguin espanyols o catalans que ostenten la VIOLENCIA en majúscules, es a dir, la VIOLENCIA D’ESTAT.
Perquè no només això es violència, també ho són els afusellats que encara són a les cunetes, el no reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura… I ara mateix també ho són els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca o pagar al Sr. Florentino Perez. Ho és també la prohibició i el maltractament a cultures i llengues diferents. És a dir, una història llarga i vergonyosa.
Són massa anys d’impunitat, de maltractament, d’humiliació i moltes generaciones escapçades, sense esperança, que avui no tenen res a perdre i que volen, tant sí, com no, rescatar la seva dignitat amb un canvi radical del règim feixista que ens esta governant.
Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, mitjans i petits, anònims, de tots els origens i condicions fa molt temps que sortirm al carrer sense por, però amb frustracions i carregats amb injusticies.
Sabem molt bé que quan la violència d’estat es exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a unic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans. Per la seva classe social o per la seva cultura.
Així, i tal com deia, contundenment Lacan l’any 1960,
Aquell que no pugui unir en el seu horitzó la subjectivitat de la seva època, caldrà que s’ho faci ben mirar.
Potser es tracta de qüestions que excedeixen el que la psicoanàlisi pot dir.
Comunicat de la sectorial de Psicòlegs per la Independència en resposta a les sentències emeses pel CGPJ – TS d’Espanya contra les nostres preses, presos polítics i activistes independentistes
“Ebullició independentista” (Autor: Josep Renalies). Obtinguda de Viquipèdia.
Des de Psicòlegs per la Independència (assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana) expressem el nostre rebuig més ferm a les sentències del CGPJ-TS d’Espanya en contra dels nostres polítics i activistes independentistes. Creeiem que, de cap manera, han rebut un judici just. I el que es vol dur a terme és un càstig exemplar, una repressió salvatge que vol generar un sentiment de por col·lectiu, un estat emocional d’angoixa i frustració amb l’objectiu final d’empetitir la societat catalana. Fa molt de temps que vivim sotmesos a una forta pressió psicològica i emocional per voler assolir la independència. Quan es viu sota una repressió política col·lectiva d’aquesta mena, deixar-se endur per les emocions negatives pot ser una resposta habitual. Les estratègies de l’Estat estan orientades a generar-nos un sentiment d’indefensió per a paralitzar-nos. Malgrat tot, ens hem de mantenir ferms en el nostre objectiu final: la independència. La societat catalana ha demostrat una gran fortalesa i una capacitat de resiliència col·lectiva molt important. Des de la Sectorial de Psicòlegs ens posem a disposició de la ciutadania per gestionar aquest impacte emocional oferint eines de suport, pautes d’efecte protector, canals de resiliència i apoderament ciutadà. Hem posat en marxa Tallers de gestió de les emocions, un Dispositiu d’atenció psicològica en situació de crisi, conferències informatives i debats. Per a continuar cohesionats com a societat independentista i fomentar la resiliència col·lectiva i l’apoderament social en resposta a les sentències és molt important:
Fer pinya per superar el sentiment d’indefensió col·lectiva i fer-hi front entre tots/es.
Cercar entorns comuns, confortables i segurs on compartir i verbalitzar el nostre estat emocional.
Participar en espais comuns de resistència i de lluita noviolenta.
Ser proactius i participar o donar suport a accions de desobediència civil (projecte: Eines de País).
Participar en mobilitzacions, manifestacions i/o concentracions per sentir-nos més apoderats.
Implicar-nos en el desplegament de mesures de desconnexió (projecte: Consum estratègic).
Des d’un vessant més personal hi ha pautes que ens poden ajudar a protegir-nos en els moments de més tensió: relaxació, reestructuració del pensament negatiu, visualització, escoltar música, fer esport, caminar per espais verds, escriure els nostres sentiments, pors i angoixes, …
Afrontem aquest setge. Resistim en lloc de sucumbir contra qui opera llançant tota la seva càrrega repressora. En resposta a les sentències sortim al carrer, manifestem-nos, reivindiquem-nos, actuem prenent iniciatives des de baix. No renunciem ni renunciarem al nostre objectiu: la Independència.
Rosanna Royo i Pla, activista, membre de la sectorial de Psicòlegs per la Independència i psicòloga forense del Departament de Justícia del Govern de Catalunya.
Quan el dia 16 de març d’enguany van detenir i engarjolar a Madrid, poques hores abans de participar a la manifestació “L’#AutodeterminacióNoÉsDelicte“, organitzada per l’ANC, al nostre fill, en Jordi Alemany, membre del secretariat de l’Assemblea, lluny d’aturar-me, em vaig activar. De manera espontània vaig teixir un espai de suport amb d’altres famílies del jovent represaliat del Gironès.
Recordo que per enfortir-nos ens va anar d’allò més bé trobar-nos. No penseu que va ser per autocompadir-nos, sinó per crear resiliència per suportar la repressió. Ens va ser balsàmic sopar plegats a l’espai gastronòmic del Casal Independentista El Forn, a l’entrada del barri vell de Girona. Gaudir amb la cultura gastronòmica mil·lenària dels nostres Països Catalans, impagable. Ja sabeu que si les neurones no estan ben alimentades pateixen i us ben asseguro que no van patir gens. També ens va ajudar de valent per trencar la por i ens va protegir practicar l’humor, la xalera, enfront de tanta ignomínia. A l’actualitat ens cuidem i no deixem de teixir complicitats de suport mutu.
Malauradament ja sabem que la repressió d’aquest estat monàrquic, autoritari i colonial no s’atura. Ara al nostre fill Jordi Alemany li demanen cinc anys de presó i multes astronòmiques per haver tret una bandera, que no ens representa, de la Generalitat a Girona, en un acte on hi van participar tres-centes persones.
Intenten aïllar als líders, a les famílies, ens volen desgastats, que ens rendim. Constantment ens posen a prova amb la seva duresa i la seva absoluta impunitat. Fa temps que no tenim rutines i ens volen crear la indefensió apresa. No obstant, nosaltres resistim i “renaixem de les nostres ferides” (*Xavi Sarrià) quan tornem a patir de nou un altre relat inventat d’una nova i esperpèntica repressió com el 23S. Reexperimentem i pensem amb el dany moral dels detinguts, de les seves famílies i del seu entorn més proper.
A la Jornada Internacional de Noviolència organitzada per l’ANC a Barcelona el 28 de setembre, la representant del Mejlis del tàtar de Crimea als Estats Units, Ayla Bakkalli, quan li van preguntar com gestiona el seu poble les emocions ens va corroborar la nostra decisió de trencar la por amb l’acció col·lectiva. Parlava de construir col·lectivitat, de la passió que tenim com a sentiment d’identitat amb tot allò que ens defineix com a poble. De l’afirmació de qui som, de la nostra música, la nostra cultura, les nostres tradicions, la poesia, els nostres matisos que ens connecten amb qui som. Va afegir la importància de generar un discurs propi i defugir de les narratives que no son nostres i sobretot evitar l’aïllament.
Ayla Bakkalli ens va dir sàviament: ”Quan t’enfrontes a l’opressió tens dues opcions: desaparèixer o fer-te més fort. Ser més forts és a les nostres mans. Amb perseverança, confiança, i teixint aliances i amb la lluita no violenta.”
Vaig tenir el plaer de saludar-la personalment i li vaig regalar una frase d’un gran escriptor dels nostres Països Catalans, en Joan Fuster: “Les cançonetes no fan les revolucions, però ajuden a fer-les”.
Nosaltres, com a familiars dels represaliats, no claudiquem. Aquí estem i seguim i seguirem, creatives, col·lectivitzant-nos, creant capacitat de suportar la repressió, creant xarxa amb la creació d’estructures d’ajuda mútua. No oblidem que vindran més escenaris de repressió i hem de practicar l’autogovern dotant-lo de resistència perquè els hi sigui molt difícil reprimir-nos .
“Renaixem
de les guerers que es lliuren
a les valls fosques de les nostres vides
Renaixem de totes les derrotes
si hem caigut ens alçarem mil voltes
fills de l’aigua, la terra i el foc
Renaixem amb tu i amb tu vencerem”
“Renaixem”(Xavi Sarrià, 2017)
* Xavi Sarrià és un brigadista dels nostres Països Catalans, escriptor i músic valencià, cantant i guitarrista. Va formar part d’Obrint Pas”
