Els favors de Margallo

posted in: Actualitat | 1

Els favors de Margallo

L’ex-Ministre d’Afers Exteriors, Jose Manuel García Margallo va confessar a 13 TV que Espanya ha fet esforços per aconseguir que diversos líders internacionals no defenséssin el procés d’independència de Catalunya. Ho hem anomenat “Els favors de Margallo”. Podeu escoltar les seves paraules aquí (a partir del minut 10):

 

Ningú sap l’esforç que ha costat això ni els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que féssin les declaracions que han fet

Els favors de Margallo no són res de l’altre món. És normal que un estat faci tot el que pugui per evitar una pèrdua de la seva integritat. Ho farien tots, i Espanya no se n’escapa. Però és clar que un govern que diu que està molt tranquil perquè sap que la independència de Catalunya no es produirà, no dedica tants esforços a evitar-la. Ni desgasta les seves -ja deteriorades- relacions internacionals forçant els altres perquè diguin certes coses.

Com diem, és normal. Com també ho és que nosaltres seguim endavant amb la nostra via pacífica i democràtica cap a les urnes. El que faria qualsevol país civilitzat. El problema amb els favors de Margallo és la malversació de fons públics per, després, venir a dir que a Catalunya ens gastem els diners en el procés. I que reveli aquesta manipulació enmig d’una tertúlia de televisió, com qui explica una recepta de cuina. És aquesta la visió de la diplomàcia d’un ex-Ministre d’Afers Exteriors?

Homs, sentenciat

Aquesta setmana també s’ha fet pública la sentència contra l’ex-Conseller de la Presidència, Francesc Homs, per haver col·laborat en el procés participatiu del 9N: Un any i un mes d’inhabilitació i 30.000 euros de multa. La inhabilitació té la gravetat afegida que Francesc Homs és diputat. Un càrrec escollit pels votants en unes eleccions que podem considerar correctes. Una altra vegada un grup de jutges tira per terra una decisió democràtica.

Continua la judicialització de la política, per part d’un Tribunal que no sap rebutjar fer allò que no li pertoca: dirimir qüestions polítiques. Una suspensió de l’autonomia lenta per part d’Espanya per anar desgastant els partits que han apostat per la independència. Nosaltres seguirem convidant els dependentistes a portar el debat pel terreny dels arguments, i no de la força bruta.

I amb els pressupostos, anem cap al referèndum

Parlament de CatalunyaEn un debat carregat de tensió, s’han aprovat els pressupostos. Incloent la partida que ha de permetre fer el referèndum. Ja vam explicar que si aquest referèndum és un mandat democràtic del Parlament, s’ha de realitzar. També per no perjudicar la credibilitat política. Però hi ha quelcom més important que el referèndum: començar a revertir les retallades. Perquè amb aquests comptes es destinen més diners a resoldre problemes socials, com d’educació, sanitat i ajuts a la pobresa. Després d’anys de restriccions injustificables per part de governs anteriors, torna el camí de la recuperació.

El paper dels dependentistes en aquest debat no ha sorprès: repetir com un mantra que el referèndum només serà “un altre 9N“, esperant (desitjant?) que això ho converteixi en veritat; dient que no són uns pressupostos socials (sic) o amenaçant amb dur-los al cosí del Zumo… al Tribunal Constitucional. El que no poden guanyar al Parlament, intenten guanyar-ho a la “justícia”.

Unió Democràtica: punt i final

Unió Democràtica de Catalunya es dissol. El seu darrer secretari general del comitè de govern, Ramon Espadaler, ho ha explicat en una carta als militants (pots llegir-la aquí). La decisió ha estat d’un jutge arran del deute de 22,5 milions d’euros del partit.

UDC va néixer el 1931 com a partit inspirat en el catalanisme, el cristianisme i l’humanisme. És, doncs, una de les forces polítiques més antigues de Catalunya. Durant les primeres dècades va destacar per defensar Catalunya davant del franquisme. Va tenir un paper rellevant en el restabliment de la democràcia i, posteriorment, es va coaligar amb Convergència Democràtica. Els últims anys el partit va estar marcat per la polèmica gestió de Josep Anton Duran i Lleida. En un moment en que el centre polític i social de Catalunya es desplaçava cap a l’independentisme, UDC va optar per no moure’s. El trencament amb CDC, l’escissió que va donar lloc a Demòcrates de Catalunya i les derrotes electorals de 2015 i 2016 van deixar el partit molt tocat.

Amb la desaparició d’UDC un espai polític queda orfe: el de la proposta confederal amb Espanya des del cristianisme humanista.

Leave a Reply