La jove història d’un vell país

posted in: Fem Futur | 3

Seria molt difícil fer una versió real de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes. Com centenars de milers de catalans, jo no serviria, jo no els tinc. La meva àvia era de l’Aragó. Un dels meus besavis de La Rioja. Un altre, d’Andalusia. Tenia família a Elx. Tots van acabar venint a Catalunya que, generació rere generació, demostra que és una terra d’oportunitats i d’acollida. Històricament, Catalunya sempre ha acabat sortint-se dels reptes que se li han anat plantejant, però especialment quan Catalunya ha liderat aquest repte: la revolució industrial n’és un bon exemple.

La jove història d'un vell paísAra Catalunya està demostrant que també és capaç de superar una crisi i de liderar un altre repte. Malgrat que el ministre Margallo va pronosticar que el simple fet de discutir sobre la independència portaria pobresa a Catalunya, el nostre país creix econòmicament ja a un ritme superior al de l’Estat, és aquí on més capital estranger s’inverteix de tota la península i la taxa d’atur juvenil tot i ser molt alta (32%) és sensiblement més baixa que la mitjana espanyola (42%). Ara Catalunya té un nou repte: el de decidir si vol prendre les regnes del seu destí. L’any 1949, quan va néixer el meu pare, l’ONU tenia 59 països membres. Actualment en té 193. Però no havíem quedat que vivíem a l’època de la globalització? I tant. Però la història ens demostra, cada cop més ràpid, que com més pròxims són els governs als seus ciutadans, més àgil, competitiu i ple d’oportunitats és aquell nou país.

Catalunya sempre ha estat terra d’oportunitats i ho torna a ser especialment ara si construeix el propi Estat 

Si agafem les dades del 2014, 2015 i 2016 Catalunya ha demostrat –simplement creuant població activa amb inversions- que el país té capacitat per generar riquesa, ocupació i repartir-la millor. El que no té Catalunya és capacitat política real per convertir aquestes oportunitats en lleis. Una normativa que s’adigui més i millor a la realitat productiva de Catalunya: més enfocada en les petites i mitjanes empreses que no pas a grans corporacions, més enfocada a l’emprenedoria i que deixi de pensar en els subsidis públics com a forma de vida sinó com a ajut real quan sigui necessari.. En definitiva, lleis que permetin combatre l’atur premiant la contractació juvenil o la retenció de talent que ara ha de marxar a l’estranger. Per cert, en aquest punt convé recordar que ni els governs del PSOE ni els del PP han complert mai la sentència del Tribunal Constitucional que obliga l’Estat a traspassar les beques universitàries a la Generalitat, com han reclamat els diferents governs catalans amb la voluntat d’apujar-les de manera significativa.

 

Jofre Llombart. Periodista.

3 Responses

  1. És cert que són minoria persones d’aquests que podríem dir catalans de soca arrel. Jo en sóc un d’ells, bé, si no hi va haver infidelitats i altres coses amagades. I a més a més del Penedès, sí, els meus ascendents en tres quatre generacions -o més- no es van moure d’aquestes terres. I m’agrada pensar-ho així. M’agrada tenir aquesta història familiar. Perquè a vegades sembla que un no es pugui enorgullir d’aquesta realitat seva. Sembla com si l’arrelament generacional fos un tabú, fins i tot. O incompatible amb l’obertura migratòria i l’obertura en general. La meva filla és en part gallega, coses de ser un país tan divers. I també m’agrada. Per això li vam posar un nom gallec, per ressaltar aquest fet. I perquè és un nom bonic. I per això faig tot el possible perquè sàpiga parlar gallec, a part de català, que és l’idioma de casa. I em costa, perquè la seva família materna -gallega- té tendència a parlar-li castellà. És una lluita que tinc amb ells, de bon rotllo.

    El que volia dir amb això és que un ha d’estar orgullós per la seva història, sigui quina sigui. Sense maquillatges i sense ocultacions. Sense prejudicis. Tant en un sentit com en un altre.

    • Exactament, Albert! Tots els orígens són igual de dignes. I quan algú ha intentat utilitzar un origen de soca-rel per fer veure que era més català que els altres ha adquirit certa mala fama i ha fet que aquells que també ho eren, però no ho utilitzaven per a menysprear els altres, penséssin que ho havien d’amagar. Però és normal estar orgullós dels orígens!

  2. Totalment d’acord. I a l’adjectiu “dignes” hi afegiria a més també “interessants”. Perquè no només és un tema de dret o legitimitat, sinó també curiositat i interès, oi? Curiositat i interès per les persones que ens rodegen, per les seves històries i les seves identitats. Sense oblidar que hem de trobar nexes comuns, ciment que ens uneixi. Suposo que la independència ens ajudarà força en aquesta tasca. El repte de construir aquest nou Estat tant petit però alhora dinàmic serà una experiència molt engrescadora i aglutinadora.

Leave a Reply