Ser independentista i no perdre-hi la salut mental

posted in: Opinió | 3

Ser independentista i no perdre-hi la salut mental - Blog de Psicòlegs per la Independència

Ser independentista i no perdre-hi la salut mental no és tan senzill. A hores d’ara, grans professionals del nostre país (economistes, historiadors, advocats, juristes…) han aportat molts arguments a favor de la independència del nostre país. Com a psicòloga clínica, doncs, poca cosa més hi puc afegir. Tanmateix m’agradaria aportar una eina més en aquesta gran caixa que traginem tots des de fa – ara ja podem dir- uns quants anys. Com es gestiona tota aquesta lluita emocionalment? Com ens sentim moltes vegades davant algú que amb ràbia que surt per les orelles ens llança un “mai aconseguireu ser independents!”. O bé davant un “si som independents no podrem pagar pensions”. Està clar que en aquest darrer cas, solament argumentant com es paguen les pensions podem sortir satisfets de la situació (emocionalment). En el primer cas, tanmateix, haurem de gestionar de ben segur tot el malestar emocional (ràbia?) que ens ha generat aquesta actitud prepotent.

Queda poc temps, la prioritat ara és convèncer els indecisos. Per tant, primera norma. No gastem ni un minut ni un sol gram d’energia a intentar convèncer els del “no”. Sobretot els del no visceral. Com els podem reconèixer? Mireu-vos l’estat del vostre estómac després de parlar-hi. Són aquests. La millor manera de respondre-hi (i anar per un altre tema o persona) és no entrar en cap provocació. Com fer-ho? Primer de tot hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què volem? Intentar convèncer algú dels beneficis de la independència, per exemple. Per tant, enfadar-me amb aquesta persona m’ajuda a arribar a l’objectiu? Evidentment que no, només em serveix per gastar energia. Com es gestionen aquestes emocions per no gastar energia i poder-la dedicar a altres coses més útils? Ho il.lustraré amb un exemple lingüístic:

Imaginem que parlem amb algú i ens deixa anar un “no me hables así que no entiendo nada”. Hi ha diferents respostes possibles:

  1. Enfadar-nos: “Doncs si no m’entens et fots”, “Yo hablo como me da la gana (en castellà, encara hi barregem més emocions)”.
  2. Preocupar-nos o sentir-nos culpables: “Lo siento”, “Perdona
  3. Quedar-nos igual o sorpresos: “Ah, no et preocupis, jo entenc el castellà perfectament” o – un pèl més provocador-: “No te preocupes, yo sí que hablo tu idioma

En els primer cas, hem acabat actuant de forma agressiva i probablement no n’estem del tot satisfets. Ho hem fet perquè hem sentit ràbia, ens hem sentit humiliats. I ens hem sentit així, probablement, perquè hem tingut pensaments de l’estil: “Aquest què s’ha cregut! No té cap dret! No suporto…”.

En el segon cas, hem acabat adoptant una postura submisa, segurament perquè ens hem sentit culpables o bé ens amoïna haver estat maleducats. En aquest cas els pensaments que hem tingut serien més de l’estil: “que maleducat que he estat… si tots el sabem li puc parlar en castellà i evitem problemes…”

En ambdós casos, l’altra persona se situa en una posició superior, de jutge i nosaltres en la d’acusat, culpable, de víctima. Les nostres emocions negatives ens han portat a una resposta que no ens fa sentir bé amb nosaltres mateixos i no ens acosta a l’objectiu (sentir-me bé malgrat els atacs de l’altre i decidir com vull actuar)

En el tercer cas, no hem tingut cap d’aquestes emocions i hem pogut escollir la nostra resposta més lliurament. Quina és la diferència? Doncs – com hem vist-  en el que hem pensat abans. Així doncs, si el que volem és poder tenir emocions més adaptatives que ens permetin escollir què volem fer o dir, és important la manera com interpretem o la lectura que fem de les coses que ens passen. El que ens afecta no és el que diu l’altre, sinó el que pensem de la situació. En el cas que ens ocupa, un possible pensament seria: “Ai, mira, pobre, és una d’aquelles persones que no han tingut l’oportunitat de ser educats en el respecte” O bé: “Pobre! Quina pena que no puguin estar oberts a conèixer més idiomes i tenir més cultura… Què hi farem, hi ha d’haver de tot en aquest món”.

Evidentment que les emocions negatives tenen la seva funció. Quan m’ataquen, és important que m’enfadi per poder posar límits. Però una cosa és dir “ep, mira, en aquestes condicions no vull discutir” (i marxar) i l’altra és quan aquest enuig ja es converteix en ràbia i acabo actuant de forma descontrolada. Si em provoquen i caic en la provocació, guanya l’altre.

Així doncs, tenim els del “no visceral” al seu lloc i la nostra salut mental intacta. Anem pels indecisos. Crec que una de les raons per les quals el tema independentista ha arribat a augmentar (a banda de raons polítiques, socials, econòmiques…) és pel tema emocional. Davant el discurs de la por o l’amenaça, el discurs independentista ens diu: volem anar cap aquí i construir un nou país, i escollir què volem, en tenim ganes, estem engrescats i il.lusionats. Això “ven” molt més que la por i les amenaces (que també fan la seva funció, no cal dir-ho).

Per tant, per poder mantenir una bona salut emocional a l’hora de defensar els nostres arguments és importantíssim la forma en la que ho fem.

L’escolta i l’empatia són unes eines molt valuoses. Si d’entrada deixem anar un discurs (malgrat que sigui molt ben argumentat) sobre els avantatges de la independència sense saber quines són les pors, interessos o necessitats de l’altra persona, estem evocats al fracàs. Per tant, seria molt millor començar amb una frase com ara: “Què creus que podria passar si som independents?” o bé “què et fa por que passi si tenim la independència?” A partir d’aquí la persona ens exposa el que pensa i aleshores podrem escollir molt més acuradament els arguments. El mètode socràtic sempre ajuda  la persona a que ella sola arribi a les conclusions. Per exemple, si diu “no es podran pagar les pensions”, podem respondre: “Per què creus que no es podrien pagar?”. Pot argumentar que és l’estat qui té els diners. Podem seguir amb més preguntes: “Saps amb quins diners l’estat paga les pensions? O bé: “D’on es treuen els diners de les pensions?… Aleshores, si els diners de les pensions es treuen del que paga la gent que treballa, no creus que amb la gent que treballa a Catalunya n’hi hauria prou per pagar-les? Fins i tot diuen algunes estadístiques que a Catalunya hi ha més gent treballant…”

La idea no és jo et dono l’argument i tu te’l creus, sinó anem a veure el teu i mirem-lo detalladament (caram, potser és veritat o tens raó!) i busquem arguments a favor i en contra. En el pitjor dels casos, si la persona no es convenç amb els arguments que li presentem, sempre és millor un : “Potser és com dius, però tot i així, crec que val la pena intentar crear un país nou amb millors condicions, crec que val la pena intentar-ho. Per nosaltres, pels nostres fills, suposo que si no fes res per intentar-ho em sentiria malament…” Veure algú amb ganes de tirar endavant, que no s’enfada si no ens ha pogut convèncer i que n’està tan convençut sempre té un efecte més gran que no pas acarnissar-se amb retrets o menyspreu malgrat que hi hagi arguments de pes pel mig.

Un últim consell: no ens critiquem, no ens fem retrets (“és que els catalans sempre hem estat dividits”, “diguem molt però som uns covards”…) Si repassem una mica la nostra història podem arribar a la conclusió que tenim molts punts per tenir poca autoestima. L’estratègia de l’estat per  fer-nos creure que no tenim cap vàlua, al llarg dels darrers segles ha estat molt ben feta, molt ben pensada, s’ha dut a terme (malgrat que alguns cops de forma desacomplexada) amb molta cura, “sin que se note el cuidado”. De la mateixa manera que la noia maltractada quan va a comprar sola ja no necessita tenir la parella al costat que li digui “com se t’acut posar-te això” i  arriba un moment en que s’ho creu; un maltractament continuat durant segles no pot més que deixar alguna seqüela. Sí, som, imperfectes. Resulta que els catalans som humans. Siguem com siguem, volem ser independents. No ens justifiquem més. Tenim el dret de ser com som. Però els drets – aquesta mena de drets- no s’han de reivindicar, simplement s’han d’exercir. No cal reivindicar el dret a decidir: decidim. No cal dir a la parella: tinc dret a anar a sopar amb les meves amigues, simplement hi hem d’anar si volem.

Les emocions ens guien als humans i està clar que s’encomanen. El missatge positiu, sense retrets que han impulsat sobretot l’ANC i Omnium ha provocat una marea optimista que ha enganxat molta gent. Aprofitem-la, seguim endavant, segurs amb el nostre objectiu (la independència), conscients de les dificultats i els obstacles que es presenten i que seguiran obstaculitzant el nostre camí. Encomanem optimisme, mostrem empatia però seguretat. Jo crec que ja ho estem fent, i molt! Si tenim clar què volem, encara que no ens llevéssim ben d’hora, ben d’hora, seguiríem essent un país imparable.

 

Imma Riu

Psicòlegs per la Independència – Assemblea Nacional Catalana

 

3 Responses

Leave a Reply