Veiem la frustració i la comprenem

posted in: Actualitat | 4
Junts pel Sí i la CUP-CC arribaran a un acord per investir un President, formar govern, i completar el procés d'independència
Hemicicle del Parlament de Catalunya

Veiem la frustració i la comprenem. Precisament ara que tenim l’aval democràtic per tirar el procés endavant, i que el govern espanyol –amb els seus braços executiu, legislatiu, judicial i mediàtic- agafa aire per llançar-se sobre nosaltres, els partits que han obtingut la majoria parlamentària independentista no es posen d’acord. La il·lusió de la societat civil, implicada a través de les entitats sobiranistes no es veu traduïda a les decisions polítiques. El vot que moltes persones han donat a un partit en el qual fa poc temps no confiaven, ara es veu traït.

Quan el 2009 l’independentisme es va treure la son de les orelles amb les primeres consultes populars d’àmbit municipal, el govern de Zapatero estava desbordat per la crisi econòmica. El 2011 va guanyar Rajoy i es va instal·lar en el tancredisme (paraula que prové de “Don Tancredo”: el joc que es basa en pensar que si quan un brau vé corrent cap on ets et quedes quiet i no fas res, no et veu, i passa de llarg). A Catalunya feiem manifestacions de participació monstruosa (“multitudinàries” es queda curt) i capgiràvem les dinàmiques dels partits polítics fent petar els dits. Les enquestes dibuixaven una majoria independentista claríssima. Tot semblava fàcil. Ja ens ho deien, ja, que hi hauria moments difícils. Però els vèiem tant lluny!

I els moments difícils van arribar. La tardor de 2013, quan es negociava la data i la pregunta de la consulta. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. L’octubre de 2014, quan la consulta perillava i es va haver de buscar una solució. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El gener de 2015, quan es debatia si calia o no calia convocar eleccions. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El juliol de 2015, quan es parlava de fer una llista unitària. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord.

Les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP-CC van començar pocs dies després del 27-S. Amb molta discreció, com ha de ser. Aquesta discreció ha permès que arribessin a molts acords. El debat social ha esclatat aquesta setmana perquè el debat d’investidura ha estat públic. Però no esborra els acords ja assolits, el més importants dels quals és la Resolució d’Inici del Procés de Desconnexió, que té unes conseqüències impressionants i molt positives i que cap batalla dialèctica no haurien d’eclipsar. Tampoc no esborra els acords que s’assoliran els propers dies i que culminaran amb la investidura del President de la Generalitat.

Què necessitem, tots plegats?

  • Confiança. Arribaran un acord, com hi han arribat cada vegada que les coses s’han posat difícils. Deixem-los treballar. Ser agressius amb ells, encara que a curt termini sigui útil per desfogar-se, pot ser molt negatiu pel resultat. Ja saben que no els queda més remei que assolir l’acord, i que seguiran sent dignes del poble que els ha votat.
  • Respecte. Insultar un partit perquè no fa allò que li hem demanat no l’ajudarà a fer-ho. Ans al contrari: farà que s’enroqui en la seva postura per protegir-se.
  • Pau. Si alguna cosa NO necessitem ni els independentistes, ni els partits, és atacar-nos entre nosaltres. Si ho fem, la majoria de 72 diputats al Parlament ni tindrà valor. I tira per terra una campanya social, feta majoritàriament per voluntaris, al llarg de 3 anys. Atacar-nos els uns als altres és una manca de respecte cap a nosaltres mateixos.
  • Perspectiva. Un partit de l’esquerra anticapitalista està negociant la Presidència de la Generalitat amb una coalició que incorpora membres destacats de la dreta liberal. Us imagineu que ho expliquéssim als que van impulsar la Revolució Francesa? Fa 200 anys hauria estat impossible. Fa 4 anys, també.
  • Calma. No ens deixem arrossegar per missatges pels quals ens sentim atacats, ni als mitjans de comunicació, ni a les xarxes socials, ni al carrer. Qui insulta mostra més ganes de fer mal que no pas de conciliar.
  • Seguretat. Que ningú no utilitzi “la mort del procés” o unes possibles eleccions anticipades com a amenaça per obligar l’altra part a abaixar el cap. El procés no és una arma, sinó una eina.

La manifestació d’aquest diumenge a Barcelona defensarà la Resolució del Parlament de Catalunya davant d’un règim espanyol que no ha entès en què consisteix una democràcia, i exigirà a Junts pel Sí i al CUP que arribin a un acord per investir un President, formar un govern, i acabar la feina vam començar des de la societat civil. Com sempre ho ha fet l’Assemblea: des de la transversalitat i el to pacífic i democràtic que ens ha portat on som: a les portes de la independència.

 

Joan Salvador Vilallonga
Psicòlegs per la Independència – Assemblea Nacional Catalana

 

4 Responses

  1. Marta Rotllan

    Al títol només afegiria, però hem de seguir treballant. Per a la resta, plenament d’acord. Generar espectatives de que pot ser, aquesta vegada sí, pot fer que ens hagi senvlat fàcil a tots plegats. Però és veritat: construir un nou país no ha estat mai fàcil. Però ho tenim a l’abast. I per això mateix, hen de seguir construint, hem de seguir treballant. Ho aconseguirem!!

  2. Josep Pujol

    La frustració actual d’alguns, segurament els més impacients, és a conseqüència de que el desig i les expectatives són altes. Molt bé. Però ara, segons penso, ens convé mantenir-nos freds, equilibrant molt bé el seny i la rauxa. No caiguem en el parany de voler posar “el carro per davant dels bous”. Quan el camí és llarg i fent pujada, allò que hem de fer principalment és ‘mantenir el pas’.

  3. maria rosa bayes

    Comparteixo l’article d cap a peus, tot i k d vegades em costa contenir-me kuan no arriba l’acord. Teniu rao. Hem d mantenir la calma i seguir treballant. Gracies per l’article!

  4. Aurèlia Esteve

    Prou d’anàlisi pessimista i de condescendència amb les integrants i integristes de la CUP. Les i els independentistes no ens hem “evaporat” a les eleccions del 20 de desembre. Senzillament ens dol a l’ànima haver estat bloquejats tres mesos, i també traïts perquè havíem considerat i venut des de les paradetes de l’ANC i Òmnium dues candidatures al Parlament com igualment vàlides per la independència.

    El Parlament no és un lloc per imposar la democràcia directa dels qui NO han estat elegits: el lobby format pels militants i simpatitzants de la CUP. Els catalans hem estat víctimes d’una estafa electoral de primera magnitud i, per tant, hem de considerar les ja imprescindibles eleccions de març com una repetició de les Plebiscitàries del 27S. En llenguatge de consumidor exigim una devolució amb dret a canvi de diputats.

    Una manera d’assegurar-se la victòria seria fer unes primàries tancades a “l’univers dels més de 130.000 candidats de Junts pel Sí que vàrem guanyar les eleccions”. En aquestes primàries en Mas, en Junqueras, els membres dels seus partits, els ex-PSC, els ex-UDC, els ex-ICV i els independents que ho són perquè detesten el partidisme, podrien concórrer per configurar una candidatura unitària i única de l’independentisme. Així, en aquestes primàries, cadascú es guanyarà pels propis mèrits el lloc a la candidatura i se n’adonarà realment de la seva valoració en el món independentista. No podem repetir la nefasta fórmula de llistes tancades pels partits: uns pocs independents “coneguts i acordats” per quedar bé i ara, post 20-D un de CDC-DC i un d’ERC. ANC i Òmnium, que han articulat i mogut el procés d’independència, no poden tornar caure en el parany de deixar la iniciativa als partits polítics. Això, en cap manera suposa prescindir dels polítics, sinó tot el contrari: exigir-los personalment una acció política ètica, coherent i responsable. Per tant, correspon a aquestes dues entitats assumir la responsabilitat de fer possible aquesta candidatura.

    El programa electoral d’aquesta candidatura no pot ser altre que el de Junts pel Sí, completat pel conjunt dels informes del Consell Assessor per la Transició Nacional. El nom “Catalunya Republicana” seria el més escaient per aquesta candidatura, tant pel seu impacte psicològic nacional i internacional, com perquè l’únic objectiu és fundar la República Catalana, un nou Estat d’Europa.

    Amb el seny que hem mostrat en totes les mobilitzacions i amb la “rauxa” dels que ens hem sentit estafats i traïts, revalidarem el març la majoria absoluta d’escons veritablement independentistes.

Leave a Reply