Violència social i violència d’estat a Catalunya (2)

Des de Psicòlegs per la Independència, assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana, ens fem ressò d’aquesta iniciativa que vol debatre la violència social i la violència d’estat que patim a Catalunya per part de les autoritats policials i judicials.

Com a continuació del Manifest publicat en relació a la violència social i la violència d’estat, manifest al que us vareu adherir, i com a grup que treballa en l’àmbit de la Salut i la Salut Mental, mantenim el nostre compromís en la reflexió i en la comprensió del patiment que constatem en el context psicosocial actual, vinculat als esdeveniments presents dels que ens fem testimonis.

Hem constatat com el fet de confondre la política amb la repressió ha repetit l’atac de l’humà contra l’humà, ha augmentat el feixisme que ens amenaça, i ha aparegut la temptació a la desmemòria, com a conseqüència de la involució i la manipulació de la subjectivitat a la que ens veiem sotmesos.

violència d'Estat - Psicòlegs per la Independència
Obra de Roser Moix

D’altra banda, observem quotidianament com s’ha instal·lat la por produïda des del poder, especialment entre els joves represaliats detinguts, i l’ús agressiu de la paraula i la perversió del llenguatge.

Aquest espai de debat i reflexió sobre la situació política del nostre país i els seus efectes sobre la salut mental de la població, vol ser un espai obert i respectuós.

Vol promoure la discussió entre totes aquelles persones de l’àmbit de la Salut Mental i de la Salut en general, que vulguin participar.

No té una finalitat acadèmica ni partidista sinó social, perquè vol promoure l’intercanvi de punts de vista entre els i les participants per anar construint entre tots i totes un discurs que ens ajudi a escoltar millor alguns aspectes del malestar dels nostres pacients i del nostre entorn professional i social, en un marc en que tothom es senti còmode i segur.

Per tot això, us convoquem el divendres 13 de Març a les 19h, al Centre Cívic Can Deu (Plaça de la Concòrdia, 13. Les Corts, Barcelona).

ATENCIÓ! Aquesta convocatòria queda SUSPESA fins a nou avís, en compliment de les mesures de protecció comunitària imposades pel Govern davant de l’epidèmia de COVID-19.

Per al desenvolupament de l’assemblea proposem que una vegada llegit el text per part de la persona que coordini l’acte de la present Convocatòria, i el Manifest que vàrem publicar, es procedeixi al lliure debat i reflexió per part dels participants sota la moderació de qui coordini.

L’assemblea decidirà si es vol tornar a reunir i si vol redactar un document que representi el discurs de l’assemblea, document que podria ser objecte de circulació social.

Hem previst que la reunió podria tenir una durada entre una hora i mitja i dues hores.

  • Teresa Altimira (COPC)
  • Joan-Andreu Bajet (COPC),
  • Ester Clamosa (COPC),
  • Lluís Fortuny (COPC),
  • Fina Jonch (COPC),
  • Marta Lleonart (COPC),
  • Oriol Martí (COMB),
  • Núria Mata (COPC),
  • Anna Miñarro (COPC),
  • Roser Moix (COPC),
  • Joan Pijuan (COPC),
  • Mercè Rigo (COPC),
  • Estel Salomó (COPC),
  • Margarita Solé (COMB),
  • Remei Tarragó (COMB),
  • Juanjo Tolosa (COPC).

Valoració dels arguments de Fiscalia contra el permís de 72 hores de Jordi Cuixart

Des de la sectorial de Psicòlegs/gues per la Independència de l’ANC volem fer unes valoracions sobre els aspectes psicològics que han estat esmentats al document que denega el permís penitenciari del Sr. Cuixart del dia 23 de gener de 2020 i amb el nº d’expedient 27933.

Jordi Cuixart - Piscòlegs per la Independència

Començarem pel propi objecte de debat: el permís penitenciari. L’objectiu del permís és facilitar la futura reintegració del pres a la vida quotidiana. En el cas del Sr. Cuixart ens trobem que una persona perfectament integrada i adaptada a la societat, amb un projecte vital i una estructura familiar estable, està complint ja des de fa 2 anys amb una condemna de 9 anys de presó.

Quan sigui lliure, s’haurà d’integrar en un context social en el que tot i tothom haurà evolucionat 9 anys i ell haurà d’aprendre a orientar-s’hi per adaptar-se. A més a més s’afegeix el fet, d’importància vital, que el Sr. Cuixart és pare d’una criatura de molt curta edat, la qual no podrà establir un vincle sa amb el seu progenitor si només el pot veure en una situació artificial com és l’estança d’una presó o bé al domicili familiar fent ús dels permisos més curts, de 2 dies, (ja que són els únics que poden autoritzar els centres d’internament) i per tant sota la pressió i  urgència de saber que marxarà al dia següent d’haver arribat a casa.

Des de Psicòlegs per la Independència pensem que aquest fet, d’extraordinària importància per a la criatura, hauria de tenir un pes determinant a l’hora de valorar els permisos penitenciaris, essent els de major durada els més adequats per la salut mental del nen.

A la pàgina 3 del document de l’informe psicològic s’afirma del Sr. Cuixart que “se trata de una persona con valores de civismo, pacifismo y no violencia desde la juventud, estando muy ligado a la doctrina de la no violencia, tratándose de un sujeto con un sistema de creencias y valores basado entre otras cosas en el pacifismo y en la creencia mantenida en el tiempo de que la violencia no genera respuestas“. A la vegada el mateix informe afirma, també, que el Sr. Cuixart es guia per una “llei superior”. En base a aquestes afirmacions, podem observar que estem davant del perfil d’una persona am valors ferms i que se sustenten amb un sentit elevat de l’ètica. Segons el model de desenvolupament de l’ètica de Kohlberg el Sr. Cuixart es trobaria a l’últim nivell: el dels Principis Universals.

Des de la Psicologia no podem valorar, de manera negativa, que una persona es regeixi per una “llei superior” (com es diu al text) o Principi Universal, ja que aquest seria el nivell d’ètica que, de manera desitjable, tothom hauria d’assolir. És en base a aquests principis universals que la ONU va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, i que és llei d’obligat compliment per tots els països signats. Contraposar l’estat de dret amb l’exercici dels drets humans en una democràcia és un impossible. Com també ho és que pel Sr. Cuixart, l’exercici dels seus drets com a persona, comporti “negar el estado de derecho” com es declara al document de la Fiscalia. Els Principis Universals i la Declaració Universal dels Drets humans són la base d’un estat de dret i, en cas de confrontar-se, han de prevaldre els primers sobre el segon.

Continuant en la valoració del document s’esmenta que el Sr. Cuixart manifesta “distorsions cognitives“. La distorsió cognitiva és una interpretació no realista de les nostres experiències. Per exemple, si hom vol agafar el cotxe i veu que tenim una roda punxada, una possible distorsió cognitiva seria pensar “el dia serà terrible, perquè tot el dolent em passa a mi“. Aquesta distorsió cognitiva consisteix en extreure una conclusió general a partir d’un fet fortuït, com és la punxada d’una roda. No es pot parlar de distorsió cognitiva pel fet que el Sr. Cuixart no apreciï violència en els fets pels quals és condemnat ja que, com acabem de dir, es tracta d’una apreciació personal, en base als seus principis previs, no d’un constructe posterior als fets.

Cal subratllar aquest punt ja que, determinar que ser coherent amb els principis universals pot implicar una distorsió cognitiva, seria patogilitzar no només els principis ètics i de llibertat de pensament d’una persona, sinó que també ho faria extensiu als principis en que es basen els drets humans.

Això enllaça amb l’última qüestió que volem remarcar, i que fa referència a la idoneitat que el Sr. Cuixart rebi tractament. Si aquest tractament ha de ser de tipus psicològic hem de tenir en compte el següent: un psicòleg/a fa un tractament quan existeix una patologia, trets de personalitat límit, distorsions cognitives o mancança d’habilitats socials, entre altres. En base al que es descriu a l’informe psicològic, podem afirmar que no existeix cap signe o símptoma  que evidenciï que el  Sr. Cuixart pateixi cap tipus de trastorn psicològic i/o sociopàtic. Així doncs, plantejar com a benefici l’aplició d’un tractament, si es considera que ha de ser de tipus psicològic, és del tot aberrant.

Com a professionals de la Psicologia no permetrem que per un mal ús de la nostra ciència es puguin veure vulnerats els drets de les persones o els del poble.

Psicòlegs per la Independència (Assemblea Nacional Catalana)

Decàleg per cuidar-nos de la repressió

Des de l’1 d’octubre de 2017 i, ara, amb la sentència, moltes persones pateixen símptomes d’estrès crònic, tant emocional com físic. Unes han patit i pateixen la violència i la injusticia a la pròpia pell; d’altres, per la sensació d’impotència davant l’allau d’imatges i informacions d’abusos de poder.

És important cuidar-nos per mantenir l’equilibri emocional personal i col.lectiu.

A continuació s’expliquen breument 10 recursos provinents de la Psicologia Positiva, el Mindfulness (consciència plena) i el Coaching de Salut que ens poden ajudar a prevenir i gestionar l’estrès.

1. RESPIRAR. Aturar-nos i fer unes quantes respiracions conscients ens fa estar en el moment present i recuperar la calma. No cal forçar la manera com respirem, només escoltant la nostra respiració unes 3 vegades ja en notarem l’efecte. Ajuda a concentrar-s’hi posar l’atenció a on sentim aquesta respiració amb més intensitat (narius, boca, pit, ventre…).

Inspira Expira - Psicòlegs per la Independència

2 CENTRAR-SE EN EL COS. Escoltar-lo. Fer un repàs conscient de les sensacions que notem en les diferents parts del cos ens tranquil.litza. Es comença pels peus i mentalment es va pujant fins acabar a la cara i el cap. No cal modificar la postura, només ser conscients del que sentim (calor o fred, formigueig, tensió…).

3. POSTURA DE DIGNITAT. Quan estem preocupats tendim a encongir-nos. Canviar la postura i adoptar-ne una de més dreta ens fa sentir empoderats. Podem realitzar-ho asseguts o dempeus, com a mínim durant dos minuts.

Tapping - Psicòlegs per la Independència

4. “TAPPING”. Fer-se uns copets amb 3-4 dits en un punt d’acupuntura de la clavícula (veure a la imatge) durant una estona serveix per disminuir ràpidament l’angoixa. Per exemple, quan en sentim davant d’un atac personal o d’alguna imatge o informació que veiem.

5. PRACTICAR L’AGRAÏMENT. Està estudiat que les persones agraïdes se senten millor que les que no ho són tant. Trobar un mínim de 3 motius pels quals estem agraïts cada dia ens fa sentir més bé i alhora contribuim a fer una societat més amable.

6. ABRAÇADES I GESTOS. Aquesta pràctica incrementa la secreció de l’hormona oxitocina (la de la tendresa) i disminueix el cortisol (la de l’estrès). Abraçar els altres i a nosaltres mateixos ens fa millorar el benestar.

7. GESTIONAR LES EMOCIONS. Fer cas de les nostres emocions: posar-hi nom, localitzar a quina part del cos les sentim i quins pensaments les acompanyen ens ajuda a disminuir-ne la intensitat. És important compartir-les.

8. RECONEIXEMENT. És una de les necessitats de l’ésser humà. Hem de reconèixer als altres i a nosaltres mateixos per tots els esforços que ja estem fent i també les qualitats i accions que posem al servei dels altres.

9. PENSAR DE MANERA DIFERENT. Davant de circumstàncies difícils practicar un canvi de perspectiva ens pot fer veure la situació menys negra i recuperar l’esperança. Veure el got per la part plena i no per la buida. En definitiva, ser més positius i utilitzar l’humor.

10. ESTIL DE VIDA SALUDABLE. Cuidar l’alimentació, tenir contacte amb la natura. Meditar, practicar ioga, dedicar temps a allò que ens agrada… ens servirà per mantenir la ment i el cos en les millors condicions possibles per fer front als temps d’incertesa que estem vivint.

Quan i com practicar?

És recomanable practicar un o més punts del decàleg com a mínim un cop al dia. L’ordre no importa, però és preferible començar per la respiració conscient com a preparació prèvia abans de realitzar els altres punts. Podem dedicar-hi un minut o més estona i realitzar-ho en qualsevol moment del dia i lloc. És molt important la pràctica diària per estar forts en el dia a dia i per quan es presentin moments més difícils o situacions adverses. És com fer exercici físic de manera regular per estar en forma.

Descarrega’t aquest decàleg en PDF fent clic aquí.

Text: Jaci Molins

Il.lustracions: Eva Molins

Violència social i violència d’Estat, avui, a Catalunya

Els i les sota-signats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència i de l’horror en la realitat actual del nostre país, denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.

Confrontats amb els esdeveniments actuals no dubtem a afirmar que:

No totes les violències son iguals. Desemmascarem la VIOLÈNCIA D’ESTAT

violència d'Estat - Psicòlegs per la Independència
Obra de Roser Moix

No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; ­que es facin saltar quatre ulls en una setmana, o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’Estat.

L’Estat té­ l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’Estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’Estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència en majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’Estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per ­ organitzar-les i canalitzar-les. ­Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat:

Més enllà de ­porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per generar confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i generar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por que és motor de vida contra els perills és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix “ l‘amo” del poder autoritari (el que té el “monopoli de la violència”, segons el ministre de l‘Interior, Grande Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l‘alteritat, de la diferència. En provocar desemparament (la por més radical de l’ésser humà) contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017 l’Estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i en moltes ocasions també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència

S’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i altres aldarulls als nostre carrers?. ­

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, davant del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’Estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual

No només el que ara s’està produint és violència, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Com a conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el despertar d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta estan consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort, i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la Salut Mental entenguem el patiment que ens arriba dins de la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

Llegeix aquí la segona part d’aquest manifest.

GRUP PROMOTOR

  • Teresa Altimira (COPC)
  • Joan Andreu Bajet (COPC)
  • Ester Clamosa (COPC)
  • Lluís Fortuny (COPC)
  • Fina Jonch (COPC)
  • Marta Lleonart (COPC)
  • Oriol Martó (COMB)
  • Núria Mata (COPC)
  • Anna Miñarro (COPC)
  • Roser Moix (COPC)
  • Joan Pijuan (COPC)
  • Mercè Rigo (COPC)
  • Estel Salomó (COPC)
  • Margarita Solé (COMB)
  • Remei Tarragó (COMB)
  • Juanjo Tolosa (COPC)

ADHERITS (Si t’hi vols adherir, escriu a (declaracio2019salutmental@gmail.com)

  • Julia Massip (COPC)
  • Concepció Garroba (COPC)
  • Evarist Pons (COPC)
  • Laura Abadia (COPC)
  • Matilde Pelegrí (COPC)
  • Guillem Homet (COPC)
  • Josep Maria Armengou (COMB)
  • Marc Walther (COMB)
  • Jordi Bajet (COPC)
  • Montse Ferrer (COMB)
  • Mercè Janer (COPC)
  • Montserrat Canal (COPC)
  • Jordi Xandri (COMB)
  • Montserrat Guàrdia (COPC)
  • Carme Julian (COPC)
  • Teresa Abril (Pedagoga jubilada)
  • Albert Comas (Psicòleg)
  • Maria José Muñoz (COPC)
  • Montserrat Arumí (COPC)
  • Maria Gallart (COPC)
  • Carme Guillen (COPC)
  • Núria Vera (COPC)
  • Pau De Nadal (COPC)
  • Julian Fàbregas (COPC)
  • Joana Meseguer (COPC)
  • Sílvia Ventura (COPC)
  • Jordi Freixes (COPC)
  • Enric Font (Pedagog)
  • M. Pilar Soriano (COMB)
  • Maria Lluïsa Ara (COPC)
  • Rosa Bartomeus (COPC)
  • Montserrat Castells (COMB)
  • Inés Rosales (COPC)
  • Magdalena Gayà (COPC)
  • Maria Lluïsa Etxebarria (COPC)
  • Maria Amèlia Pedrerol (COPC)
  • Anna Maria Roig (COPC)
  • Noemí Bueno (COPC)
  • Ramon Miralpeix (COPC)
  • Mercè Birba (COPC)
  • Josep M. Soler (COPC)
  • Pilar Barbany (COPC)
  • Joaquim Trenchs (COPC)
  • Jaume Pautel (COPC)
  • Ricard Fernandez (COPC)
  • Mercedes Barceló (COPC)
  • Antoni Talarn (COPC)
  • Maria Roser Parellada (COPC)
  • Esther Laso (COPC)
  • Sherry Elizabeth Lupinac (COPC)
  • Margarita Jordana (COPC)
  • Isabel Olivé (COPC)
  • Josep Maria Llaurador (COPC)
  • Eva Salomó (COPC)
  • Blanca Torras (COPC) Sílvia A. Ribes (COPC)

Violència d’estat.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violencia. I els qui estan fent impossible la paraula i una revolució pacífica són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.

No m’agraden els contenidors cremats, però encara m’agrada menys la violència contra les persones, la violència d’estat contra un poble pacific, ni que es facin saltar quatre ulls en una setmana, ni que colpegin ciutadans “ancians” per darrera. I tot això fet per uniformats, siguin espanyols o catalans que ostenten la VIOLENCIA en majúscules, es a dir, la VIOLENCIA D’ESTAT.

Perquè no només això es violència, també ho són els afusellats que encara són a les cunetes, el no reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura… I ara mateix també ho són els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca o pagar al Sr. Florentino Perez. Ho és també la prohibició i el maltractament a cultures i llengues diferents. És a dir, una història llarga i vergonyosa.

Són massa anys d’impunitat, de maltractament, d’humiliació i moltes generaciones escapçades, sense esperança, que avui no tenen res a perdre i que volen, tant sí, com no, rescatar la seva dignitat amb un canvi radical del règim feixista que ens esta governant.

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, mitjans i petits, anònims, de tots els origens i condicions fa molt temps que sortirm al carrer sense por, però amb frustracions i carregats amb injusticies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat es exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a unic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans. Per la seva classe social o per la seva cultura.

Així, i tal com deia, contundenment Lacan l’any 1960,

Aquell que no pugui unir en el seu horitzó la subjectivitat de la seva època, caldrà que s’ho faci ben mirar.

Potser es tracta de qüestions que excedeixen el que la psicoanàlisi pot dir.

Anna Miñarro (Psicòloga Clínica i Psicoanalista)

Teixir xarxes d’ajuda mútua

Teixir xarxes d'ajuda mútua - Psicòlegs per la Independència

Rosanna Royo i Pla, activista, membre de la sectorial de Psicòlegs per la Independència i psicòloga forense del Departament de Justícia del Govern de Catalunya.

Quan el dia 16 de març d’enguany van detenir i engarjolar a Madrid, poques hores abans de participar a la manifestació “L’#AutodeterminacióNoÉsDelicte“, organitzada per l’ANC, al nostre fill, en Jordi Alemany, membre del secretariat de l’Assemblea, lluny d’aturar-me, em vaig activar. De manera espontània vaig teixir un espai de suport amb d’altres famílies del jovent represaliat del Gironès.

Recordo que per enfortir-nos ens va anar d’allò més bé trobar-nos. No penseu que va ser per autocompadir-nos, sinó per crear resiliència per suportar la repressió. Ens va ser balsàmic sopar plegats a l’espai gastronòmic del Casal Independentista El Forn, a l’entrada del barri vell de Girona. Gaudir amb la cultura gastronòmica mil·lenària dels nostres Països Catalans, impagable. Ja sabeu que si les neurones no estan ben alimentades pateixen i us ben asseguro que no van patir gens. També ens va ajudar de valent per trencar la por i ens va protegir practicar l’humor, la xalera, enfront de tanta ignomínia. A l’actualitat ens cuidem i no deixem de teixir complicitats de suport mutu.

Malauradament ja sabem que la repressió d’aquest estat monàrquic, autoritari i colonial no s’atura. Ara al nostre fill Jordi Alemany li demanen cinc anys de presó i multes astronòmiques per haver tret una bandera, que no ens representa, de la Generalitat a Girona, en un acte on hi van participar tres-centes persones.

Sortida de comissaria de Jordi Alemany - Psicòlegs per la Independència

Intenten aïllar als líders, a les famílies, ens volen desgastats, que ens rendim. Constantment ens posen a prova amb la seva duresa i la seva absoluta impunitat. Fa temps que no tenim rutines i ens volen crear la indefensió apresa. No obstant, nosaltres resistim i “renaixem de les nostres ferides” (*Xavi Sarrià) quan tornem a patir de nou un altre relat inventat d’una nova i esperpèntica repressió com el 23S. Reexperimentem i pensem amb el dany moral dels detinguts, de les seves famílies i del seu entorn més proper.

A la Jornada Internacional de Noviolència organitzada per l’ANC a Barcelona el 28 de setembre, la representant del Mejlis del tàtar de Crimea als Estats Units, Ayla Bakkalli, quan li van preguntar com gestiona el seu poble les emocions ens va corroborar la nostra decisió de trencar la por amb l’acció col·lectiva. Parlava de construir col·lectivitat, de la passió que tenim com a sentiment d’identitat amb tot allò que ens defineix com a poble. De l’afirmació de qui som, de la nostra música, la nostra cultura, les nostres tradicions, la poesia, els nostres matisos que ens connecten amb qui som. Va afegir la importància de generar un discurs propi i defugir de les narratives que no son nostres i sobretot evitar l’aïllament.

Ayla Bakkalli ens va dir sàviament: ”Quan t’enfrontes a l’opressió tens dues opcions: desaparèixer o fer-te més fort. Ser més forts és a les nostres mans. Amb perseverança, confiança, i teixint aliances i amb la lluita no violenta.

Vaig tenir el plaer de saludar-la personalment i li vaig regalar una frase d’un gran escriptor dels nostres Països Catalans, en Joan Fuster: “Les cançonetes no fan les revolucions, però ajuden a fer-les”.

Nosaltres, com a familiars dels represaliats, no claudiquem. Aquí estem i seguim i seguirem, creatives, col·lectivitzant-nos, creant capacitat de suportar la repressió, creant xarxa amb la creació d’estructures d’ajuda mútua. No oblidem que vindran més escenaris de repressió i hem de practicar l’autogovern dotant-lo de resistència perquè els hi sigui molt difícil reprimir-nos .

“Renaixem
de les guerers que es lliuren
a les valls fosques de les nostres vides
Renaixem de totes les derrotes
si hem caigut ens alçarem mil voltes
fills de l’aigua, la terra i el foc
Renaixem amb tu i amb tu vencerem”

Renaixem”(Xavi Sarrià, 2017)

* Xavi Sarrià és un brigadista dels nostres Països Catalans, escriptor i músic valencià, cantant i guitarrista. Va formar part d’Obrint Pas”

Dispositiu d’atenció psicològica

Dispositiu d'atenció psicològica 23S

Arran d’una demanda d’ajuda urgent que vam rebre a la nostra sectorial per part d’una persona afectada per les detencions del 23 de setembre, des de Psicòlegs per la Independència (assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana) posem en marxa un dispositiu d’atenció psicològica a les persones afectades per la repressió. 

Assistència psicològica repressió Assemblea Nacional Catalana

Per què cal un dispositiu d’atenció psicològica?

Les onades periòdiques de repressió i de violència de l’estat espanyol vers l’independentisme ens volen atemorir i desmobilitzar a nivell col·lectiu. Les autoritats espanyoles ens estan enviant un missatge: “Els darrers detinguts ja no són càrrecs polítics. Són manifestants, com vosaltres. Aneu en compte amb el que feu“.

Els defensors del projecte de la República i altres persones sensibles amb els drets civils ho hem rebut amb indignació. I no cal dir que mantindrem la mobilització fins que la República Catalana estigui en ple funcionament i tots els presos polítics i exiliats siguin a casa. Però imaginar-se com ho han rebut els detinguts i agredits i els seus familiars és molt difícil, per més que pensem que ens en podem fer una idea:

  • Acusats de terrorisme i altres delictes molt greus sense proves, i detinguts en condicions pròpies de la llei antiterrorista (aïllament, limitació de les comunicacions, demora del pas a disposició judicial, etc).
  • Afrontant, des de la família, la llunyania, la incertesa sobre els càrrecs finals i el benestar físic, psicològic i social dels detinguts.
  • Veient com les contínues filtracions a la premsa escampen mentides i fan saltar pels aires el dret de defensa.
  • Escoltant determinats mitjans de comunicació espanyols -i alguns partits polítics- fent créixer la bombolla de les mentides i competint entre ells per veure qui la diu més grossa.
  • Veient com l’acusació del terrorisme es fa extensiva a tot el moviment independentista, que no ha deixat de demostrar el seu compromís amb la democràcia i la noviolència.
  • Causant lesions molt greus a alguns manifestants (pèrdues d’un ull o un testicle), que van molt més enllà del control puntual d’un grup de manifestants.
  • Actuant impunement als carrers, amb l’ús de càrregues indiscriminades i sense justificació, que fan que, més que policies, siguin descontrolats amb porra i altres armes.

Les reaccions que poden aparèixer en els familiars inclouen la por, la ràbia, la incertesa, el rebuig social, l’aïllament, l’insomni, l’ansietat, etc. Per això des de Psicòlegs per la Independència hem vist clar que calia crear aquest dispositiu d’atenció psicològica. El seu objectiu és donar resposta a les necessitats urgents i immediates, i valorar la posterior derivació a altres serveis de seguiment.

Professionals de la Psicologia: Com participar-hi

Busquem psicòlegs i psicòlogues amb coneixements de maneig emocional amb persones en situacions d’emergència i trauma. Volem crear una xarxa de col·laboradors a tot el territori, per poder ajudar les persones que ho necessitin, segons la disponibilitat de cadascú.

Envieu-nos un missatge a l’adreça psicolegs@assemblea.cat i us respondrem per coordinar la tasca. Animeu-vos-hi!

Afectats per les detencions del 23 de setembre: Com sol·licitar l’ajuda

També ens podeu escriure a l’adreça psicolegs@assemblea.cat indicant-nos les vostres necessitats i el municipi des de la qual ens escriviu. Us respondrem per explicar-vos com us podeu beneficiar del dispositiu d’atenció psicològica, que serà gratuïta per a tots els usuaris.

Us recordem que també tenim en preparació els Tallers de gestió d’emocions i de resiliència, que es complementen amb el dispositiu d’atenció psicològica, afegint una capa de suport professional.

Què volen aquesta gent?

La darrera operació policial contra l’independentisme ha tornat a posat en evidència la cara més fosca d’Espanya. Un estat que es diu “de dret”, però que actua com un règim quan deté persones “en previsió” de la possibilitat que algun dia cometin algun delicte en algun lloc, i després de detenir-les, comença a buscar les proves per justificar els arrestos que ja ha fet. Aquest modus operandi ens porta a preguntar-nos: Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent - Psicologia per la Independència

És evident que tenen un grau d’impunitat que no tindrien en un país autènticament democràtic. No és normal –o no hauria de ser-ho- rebentar una porta amb un ariet, a les 6 de la matinada, per detenir una persona per una cosa que encara no ha fet i sense tenir cap indici de si arribarà a fer. El detall de les portes rebentades no és menor: Recordem la lletra de la famosa cançó de Maria del Mar Bonet?

De matinada han trucat
són al replà de l’escala
La mare, quan va a obrir,
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Doncs bé, la matinada de dilluns, la Guàrdia Civil no va trucar. I cap mare va poder anar a obrir la porta. En aquest aspecte, el que feia la policia franquista es queda curt. I a banda de la impunitat, també tenen molts recursos: mobilitzar 500 agents de la Guàrdia Civil per detenir 9 persones –quan, per exemple, es van desplegar només 400 efectius de l’exèrcit d’Espanya per ajudar en la catàstrofe de les pluges d’Alacant no fa ni dues setmanes-, dóna fe de les “prioritats” de l’estat espanyol.

Però… què volen aquesta gent? Els seus objectius són tres:

  • Desmobilitzar: Que els independentistes ens espantem i ens quedem a casa els propers dies enlloc de sortir al carrer per continuar la lluita noviolenta per la República i les llibertats.
  • Crispar: Que reaccionem amb violència per justificar el seu relat, ja que s’hi s’han hagut d’inventar les proves de que hi ha hagut violència és perquè no les han trobat. Com no van trobar les urnes de l’1 d’Octubre.
  • Desviar-nos: Que deixem de lluitar per la independència i lluitem per la democràcia i la llibertat d’expressió. Quan, en realitat, és la independència la que ens ha de permetre crear el marc legal per garantir la protecció dels drets, atès que Espanya no està interessada en fer-ho, ans al contrari. Voler defensar els drets i les llibertats sense la independència és com voler encendre els llums sense tenir la instal·lació elèctrica.

Que aconsegueixin aquests objectius o no, només depèn només de nosaltres. Tenim clar què volen aquesta gent, i tenim clar què volem nosaltres. Mantenim la mobilització i ho aconseguirem!

Per això, malgrat la boira, cal caminar (Lluís Llach)