Des de la sectorial de Psicòlegs/gues per la Independència de l’ANC volem fer unes valoracions sobre els aspectes psicològics que han estat esmentats al document que denega el permís penitenciari del Sr. Cuixart del dia 23 de gener de 2020 i amb el nº d’expedient 27933.
Començarem pel propi objecte de debat: el permís penitenciari. L’objectiu del permís és facilitar la futura reintegració del pres a la vida quotidiana. En el cas del Sr. Cuixart ens trobem que una persona perfectament integrada i adaptada a la societat, amb un projecte vital i una estructura familiar estable, està complint ja des de fa 2 anys amb una condemna de 9 anys de presó.
Quan sigui lliure, s’haurà d’integrar en un context social en el que tot i tothom haurà evolucionat 9 anys i ell haurà d’aprendre a orientar-s’hi per adaptar-se. A més a més s’afegeix el fet, d’importància vital, que el Sr. Cuixart és pare d’una criatura de molt curta edat, la qual no podrà establir un vincle sa amb el seu progenitor si només el pot veure en una situació artificial com és l’estança d’una presó o bé al domicili familiar fent ús dels permisos més curts, de 2 dies, (ja que són els únics que poden autoritzar els centres d’internament) i per tant sota la pressió i urgència de saber que marxarà al dia següent d’haver arribat a casa.
Des de Psicòlegs per la Independència pensem que aquest fet, d’extraordinària importància per a la criatura, hauria de tenir un pes determinant a l’hora de valorar els permisos penitenciaris, essent els de major durada els més adequats per la salut mental del nen.
A la pàgina 3 del document de l’informe psicològic s’afirma del Sr. Cuixart que “se trata de una persona con valores de civismo, pacifismo y no violencia desde la juventud, estando muy ligado a la doctrina de la no violencia, tratándose de un sujeto con un sistema de creencias y valores basado entre otras cosas en el pacifismo y en la creencia mantenida en el tiempo de que la violencia no genera respuestas“. A la vegada el mateix informe afirma, també, que el Sr. Cuixart es guia per una “llei superior”. En base a aquestes afirmacions, podem observar que estem davant del perfil d’una persona am valors ferms i que se sustenten amb un sentit elevat de l’ètica. Segons el model de desenvolupament de l’ètica de Kohlberg el Sr. Cuixart es trobaria a l’últim nivell: el dels Principis Universals.
Des de la Psicologia no podem valorar, de manera negativa, que una persona es regeixi per una “llei superior” (com es diu al text) o Principi Universal, ja que aquest seria el nivell d’ètica que, de manera desitjable, tothom hauria d’assolir. És en base a aquests principis universals que la ONU va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, i que és llei d’obligat compliment per tots els països signats. Contraposar l’estat de dret amb l’exercici dels drets humans en una democràcia és un impossible. Com també ho és que pel Sr. Cuixart, l’exercici dels seus drets com a persona, comporti “negar el estado de derecho” com es declara al document de la Fiscalia. Els Principis Universals i la Declaració Universal dels Drets humans són la base d’un estat de dret i, en cas de confrontar-se, han de prevaldre els primers sobre el segon.
Continuant en la valoració del document s’esmenta que el Sr. Cuixart manifesta “distorsions cognitives“. La distorsió cognitiva és una interpretació no realista de les nostres experiències. Per exemple, si hom vol agafar el cotxe i veu que tenim una roda punxada, una possible distorsió cognitiva seria pensar “el dia serà terrible, perquè tot el dolent em passa a mi“. Aquesta distorsió cognitiva consisteix en extreure una conclusió general a partir d’un fet fortuït, com és la punxada d’una roda. No es pot parlar de distorsió cognitiva pel fet que el Sr. Cuixart no apreciï violència en els fets pels quals és condemnat ja que, com acabem de dir, es tracta d’una apreciació personal, en base als seus principis previs, no d’un constructe posterior als fets.
Cal subratllar aquest punt ja que, determinar que ser coherent amb els principis universals pot implicar una distorsió cognitiva, seria patogilitzar no només els principis ètics i de llibertat de pensament d’una persona, sinó que també ho faria extensiu als principis en que es basen els drets humans.
Això enllaça amb l’última qüestió que volem remarcar, i que fa referència a la idoneitat que el Sr. Cuixart rebi tractament. Si aquest tractament ha de ser de tipus psicològic hem de tenir en compte el següent: un psicòleg/a fa un tractament quan existeix una patologia, trets de personalitat límit, distorsions cognitives o mancança d’habilitats socials, entre altres. En base al que es descriu a l’informe psicològic, podem afirmar que no existeix cap signe o símptoma que evidenciï que el Sr. Cuixart pateixi cap tipus de trastorn psicològic i/o sociopàtic. Així doncs, plantejar com a benefici l’aplició d’un tractament, si es considera que ha de ser de tipus psicològic, és del tot aberrant.
Com a professionals de la Psicologia no permetrem que per un mal ús de la nostra ciència es puguin veure vulnerats els drets de les persones o els del poble.
Psicòlegs per la Independència (Assemblea Nacional Catalana)
D’acord. Gràcies.
Esther Miquel Montagud
Psicòloga col. núm. 1457