El mes de març de 2020, una pandèmia deixa a tota la població en estat d’alarma. La virulència del virus és potent; el desconeixement científic, preocupant; l’estructura sanitària, insuficient; les institucions responsables de vehicular les mesures necessàries, desorientades.
Una pandèmia d’abast mundial que s’instal·la i que requereix l’esforç i la col·laboració de tots per fer-hi front. Calen mesures sanitàries, polítiques i econòmiques. El desconeixement i la improvisació acaben generant situacions de patiment greu per la població, malgrat l’esforç.
Des de la sectorial de psicologia de l’ANC hi fem front ràpidament, gràcies als voluntaris, oferint un servei telefònic gratuït per contenir, en la mesura del possible, les ansietats que es desvetllen. Una tasca puntual per estimular mecanismes i recursos de suport a la població de Catalunya. De mica en mica s’hi van afegint d’altres dispositius en la mateixa direcció.
Cal que el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya faci patent la necessitat de més professionals (que ja estan disponibles). És l’hora que proposi un pla d’assistència contemplant el bon exercici professional. Calen més places de formació sanitària especialitzada (PIR). Cal posar en valor els professionals amb anys d’experiència i formació.
Han passat 9 mesos. Ha quedat patent el greu patiment emocional d’una part important de la població. També ha quedat patent, novament, que l’estructura sanitària, precària envers l’assistència psicològica, no pot assumir la demanda generada. Sembla que ni en aquesta situació tan extrema, els responsables de vetllar per la ciutadania són capaços de respondre a les necessitats. No són capaços de redreçar les prioritats i deixen immersa en la desesperació una part important de la població.
Aquest mes de novembre l’ANC ha rebut una demanda d’assistència psicològica per part d’un CAP. Estan desbordats i no deuen ser els únics. Ens consta que és la situació de molts CAPs.
Davant d’aquesta sol·licitud, visualitzem que el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya no està fent la seva feina: ha d’exercir molta més pressió a les institucions, perquè els psicòlegs hem de vetllar per la salut mental de la població. Cal revertir el model actual, on la medicació psiquiàtrica, en molts casos cronifica la situació clínica. Hi ha estudis que així ho avalen. Cal que el Col·legi faci patent la necessitat de més professionals (que ja estan disponibles). És l’hora que proposi un pla d’assistència contemplant el bon exercici professional. Calen més places de formació sanitària especialitzada (PIR). Cal posar en valor els professionals amb anys d’experiència i formació. No n’hi ha prou amb una acció reactiva: cal una acció proactiva i mostrar que és molt més car (emocionalment i econòmicament) curar que prevenir.
Davant d’aquesta sol·licitud, visualitzem que alguns Ajuntaments i la Generalitat no estan proporcionant la resposta necessària. I el que està en joc és transcendent. Cal que assumeixin la seva responsabilitat sense dil·lacions. Ara tornen a posar els professionals als peus dels cavalls, apel·lant al voluntariat.
Ens preguntem si aquests 9 mesos no han estat temps suficient per generar els recursos necessaris. És que no n’aprenem, de l’experiència? Sabíem que vindria una segona onada i potser una tercera. Hem de sostenir aquesta precarietat en salut mental? Fins quan? Hem de deixar patir la població?
Ens diuen que no hi ha diners. I on són els diners? On van els diners dels catalans? Com s’administren els diners que sí que hi ha? S’han modificat les prioritats? Novament l’espoli fiscal ens deixa desprotegits i mancats de recursos imprescindibles.
Es torna a posar en evidència que cal un nou model de país, on els diners de Catalunya es puguin gestionar des de Catalunya. On siguem nosaltres qui tinguem la clau de la caixa. On nosaltres decidim les nostres prioritats i les puguem aplicar sense dependre de lleis i de polítics que no són els nostres.