Violència social i violència d’Estat, avui, a Catalunya

Els i les sota-signats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència i de l’horror en la realitat actual del nostre país, denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.

Confrontats amb els esdeveniments actuals no dubtem a afirmar que:

No totes les violències son iguals. Desemmascarem la VIOLÈNCIA D’ESTAT

No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; ­que es facin saltar quatre ulls en una setmana, o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’Estat.

L’Estat té­ l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’Estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’Estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència en majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’Estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per ­ organitzar-les i canalitzar-les. ­Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat:

Més enllà de ­porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per generar confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i generar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por que és motor de vida contra els perills és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix “ l‘amo” del poder autoritari (el que té el “monopoli de la violència”, segons el ministre de l‘Interior, Grande Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l‘alteritat, de la diferència. En provocar desemparament (la por més radical de l’ésser humà) contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017 l’Estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i en moltes ocasions també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència

S’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i altres aldarulls als nostre carrers?. ­

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, davant del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’Estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual

No només el que ara s’està produint és violència, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Com a conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el despertar d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta estan consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort, i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la Salut Mental entenguem el patiment que ens arriba dins de la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

Llegeix aquí la segona part d’aquest manifest.

GRUP PROMOTOR

• Teresa Altimira (COPC)
• Joan Andreu Bajet (COPC)
• Ester Clamosa (COPC)
• Lluís Fortuny (COPC)
• Fina Jonch (COPC)
• Marta Lleonart (COPC)
• Oriol Martó (COMB)
• Núria Mata (COPC)
• Anna Miñarro (COPC)
• Roser Moix (COPC)
• Joan Pijuan (COPC)
• Mercè Rigo (COPC)
• Estel Salomó (COPC)
• Margarita Solé (COMB)
• Remei Tarragó (COMB)
• Juanjo Tolosa (COPC)

ADHERITS (Si t’hi vols adherir, escriu a (declaracio2019salutmental@gmail.com)

• Julia Massip (COPC)
• Concepció Garroba (COPC)
• Evarist Pons (COPC)
• Laura Abadia (COPC)
• Matilde Pelegrí (COPC)
• Guillem Homet (COPC)
• Josep Maria Armengou (COMB)
• Marc Walther (COMB)
• Jordi Bajet (COPC)
• Montse Ferrer (COMB)
• Mercè Janer (COPC)
• Montserrat Canal (COPC)
• Jordi Xandri (COMB)
• Montserrat Guàrdia (COPC)
• Carme Julian (COPC)
• Teresa Abril (Pedagoga jubilada)
• Albert Comas (Psicòleg)
• Maria José Muñoz (COPC)
• Montserrat Arumí (COPC)
• Maria Gallart (COPC)
• Carme Guillen (COPC)
• Núria Vera (COPC)
• Pau De Nadal (COPC)
• Julian Fàbregas (COPC)
• Joana Meseguer (COPC)
• Sílvia Ventura (COPC)
• Jordi Freixes (COPC)
• Enric Font (Pedagog)
• M. Pilar Soriano (COMB)
• Maria Lluïsa Ara (COPC)
• Rosa Bartomeus (COPC)
• Montserrat Castells (COMB)
• Inés Rosales (COPC)
• Magdalena Gayà (COPC)
• Maria Lluïsa Etxebarria (COPC)
• Maria Amèlia Pedrerol (COPC)
• Anna Maria Roig (COPC)
• Noemí Bueno (COPC)
• Ramon Miralpeix (COPC)
• Mercè Birba (COPC)
• Josep M. Soler (COPC)
• Pilar Barbany (COPC)
• Joaquim Trenchs (COPC)
• Jaume Pautel (COPC)
• Ricard Fernandez (COPC)
• Mercedes Barceló (COPC)
• Antoni Talarn (COPC)
• Maria Roser Parellada (COPC)
• Esther Laso (COPC)
• Sherry Elizabeth Lupinac (COPC)
• Margarita Jordana (COPC)
• Isabel Olivé (COPC)
• Josep Maria Llaurador (COPC)
• Eva Salomó (COPC)
• Blanca Torras (COPC) Sílvia A. Ribes (COPC)