Article escrit per l’equip de coordinació de Psicòlegs per la Independència
Les discrepàncies dels partits polítics independentistes i la seva manca d’entesa ens dibuixen una situació actual molt desencisadora. Analitzant des d’un punt de vista psicològic aquesta situació és comprensible que el moviment social independentista es trobi perplex.Observem cert bloqueig. D’una banda desencís, tristesa i esgotament; d’una altra ràbia, ira i enuig. Aquestes emocions són difícils de gestionar, incrementen l’estrès i tant poden dur al desànim, la desmobilització, com a explosions i manifestacions violentes que no són res més que expressions de malestar davant la percepció que tot l’esforç invertit ha estat estèril.
“Ebullició independentista” (Autor: Josep Renalies). Obtinguda de Viquipedia.
Tal vegada també cal valorar que tot el que ens ha passat des de l’1 d’octubre: votar i guanyar, proclamar la independència, l’exili, la presó, la brutal repressió contra el moviment independentista, el Consell per la República, tres anys votant a les eleccions i guanyant-les de forma continuada amb el 52%, etc…; tot això és una oportunitat.El nostre projecte continua sent-hi. Volem la República Catalana. Volem la independència. Aquesta és una posició més reflexiva. Passaran tres o cinc anys però quan arribi el moment hem d’estar preparats, ben situats, ara tenim molta més informació del nostre enemic. Ja sabem tot el que ens pot arribar a fer. Tot això que tenim al davant. Per la qual cosa ens hem d’anticipar, preparar i aquest posicionament és optimista, motivador i ens predisposa a continuar, a implicar-nos, apoderar-nos de la situació i prendre partit. Ja ho vam fer en el seu moment i ja sabem com es fa. Tenim l’aprenentage.
Des d’una perspectiva humana, tenir motivació per les coses és l’essència i el motor per tirar endavant els projectes. És la maquinària que ens fa mobilitzar i emprendre interès per aconseguir l’objectiu fixat. En el nostre cas, ser un poble lliure i independent. Som nosaltres qui lluitarem i guanyarem la República arrossegant la classe política. Hem de forçar que hi hagi millors cercles de confiança entre les institucions i els dirigents polítics. Els partits polítics han de ser honestos o creïbles. Cal posicionar el valor que es mereix el 52% del vot independentista a les urnes, un 52% de persones amb anhel de llibertat.
La República Catalana s’aconseguirà amb l’entesa i col·laboració dels pilars principals del moviment: el Parlament, els partits independentistes, el Consell per la República i la mobilització del poble. Dit d’una altra manera. Ens necessitem tots. Tots som protagonistes del nostre futur. “La unió política i social fa la força”. El poble català ha demostrat tenir aquesta força quan l’1 d’octubre es va coordinar conjuntament i va saber defensar la seva dignitat i autodeterminació.
“Tenir motivació per les coses és l’essència i el motor per tirar endavant els projectes. En el nostre cas, ser un poble lliure i independent. Som nosaltres qui lluitarem i guanyarem la República arrossegant la classe política.“
Ens hem de situar en el marc mental d’una futura república. Hem d’estar dempeus i enfortir la nostra resiliència. Ser perseverants i estimular espais de confiança entre tots. Hem de remarcar les nostre fortaleses com a poble i afeblir les discrepàncies. Hem de fer pinya i afavorir la motivació per empènyer.
En conclusió, hem d’empoderar-nos i tenir el control del territori generant cercles de confiança i seguretat, reprenent conjuntament objectius motivadors i proactius en benefici de la independència. És l’hora de prendre més consciència de país i aplicar entesa i col·laboració entre tots. Tinguem visió estratègica i sapiguem aprofitar el 52% del vot independentista. Volem la independència i el nostre anhel de llibertat ens durà a aconseguir la República Catalana.
Els i les sota-signats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència i de l’horror en la realitat actual del nostre país, denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.
Confrontats amb els esdeveniments actuals no dubtem a afirmar que:
No totes les violències son iguals. Desemmascarem la
VIOLÈNCIA D’ESTAT
Obra de Roser Moix
No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana, o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’Estat.
L’Estat té l’ús
legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple,
un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús
d’una força correcta. Però si l’Estat va més enllà de l’ús just de la seva
força, aleshores esdevé un estat violent.
A Catalunya, avui,
l’Estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha
convertit en violència en majúscules, és a dir, en violència d’estat.
Aquesta violència de l’Estat comporta un alt risc: quan aquells que són els
encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer,
la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la
violència social.
L’ésser humà, portador de pulsions
destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i
canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior
d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns
efectes socials catastròfics.
No existeix una
violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i
té un àmbit on es desplega específicament. De
cap manera podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat
des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o
vandalisme.
Les armes de la violència d’estat:
Més enllà de porres i empresonaments, la violència
d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes
greument destructius sobre el vincle social: l’ús
agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius
perseguits; la perversió del llenguatge
per generar confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de
destrucció massiva.
Els efectes perversos de la por produïda des del poder
Per tal de garantir la vida quotidiana i generar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por que és motor de vida contra els perills és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix “ l‘amo” del poder autoritari (el que té el “monopoli de la violència”, segons el ministre de l‘Interior, Grande Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l‘alteritat, de la diferència. En provocar desemparament (la por més radical de l’ésser humà) contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.
Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017 l’Estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i en moltes ocasions també físic.
Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència
S’han preguntat els
nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i altres aldarulls als
nostre carrers?.
Com a garants de la vida dels seus ciutadans
i de l’ordre democràtic, davant del malestar repetidament expressat per una
part de la seva població, els representants de l’Estat haurien de ser els
primers a instaurar processos de diàleg vertader.
Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament
democràtics.
Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual
No només el que ara s’està produint és
violència, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no
reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la
postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la
guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir
i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga,
dolorosa i vergonyosa.
Com a conclusió
Estem, doncs, en una situació de revolta
transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i
condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb
frustracions i carregats d’injustícies.
Sabem molt bé que quan la violència
d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que
passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la
seva classe social o per la seva cultura.
En un moment històric de gran involució
i manipulació de la subjectivitat, el despertar d’individus en un moviment de
protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.
Els atacs violents al dret de protesta
estan consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la
salut mental i física de tots els individus.
Per establir un ordre que repari les
destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les
originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió
de mort, i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que
engendren l’efecte simbòlic de la llei.
Cal que els professionals de la Salut Mental entenguem el patiment que ens arriba dins de la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.
Comunicat de la sectorial de Psicòlegs per la Independència en resposta a les sentències emeses pel CGPJ – TS d’Espanya contra les nostres preses, presos polítics i activistes independentistes
“Ebullició independentista” (Autor: Josep Renalies). Obtinguda de Viquipèdia.
Des de Psicòlegs per la Independència (assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana) expressem el nostre rebuig més ferm a les sentències del CGPJ-TS d’Espanya en contra dels nostres polítics i activistes independentistes. Creeiem que, de cap manera, han rebut un judici just. I el que es vol dur a terme és un càstig exemplar, una repressió salvatge que vol generar un sentiment de por col·lectiu, un estat emocional d’angoixa i frustració amb l’objectiu final d’empetitir la societat catalana. Fa molt de temps que vivim sotmesos a una forta pressió psicològica i emocional per voler assolir la independència. Quan es viu sota una repressió política col·lectiva d’aquesta mena, deixar-se endur per les emocions negatives pot ser una resposta habitual. Les estratègies de l’Estat estan orientades a generar-nos un sentiment d’indefensió per a paralitzar-nos. Malgrat tot, ens hem de mantenir ferms en el nostre objectiu final: la independència. La societat catalana ha demostrat una gran fortalesa i una capacitat de resiliència col·lectiva molt important. Des de la Sectorial de Psicòlegs ens posem a disposició de la ciutadania per gestionar aquest impacte emocional oferint eines de suport, pautes d’efecte protector, canals de resiliència i apoderament ciutadà. Hem posat en marxa Tallers de gestió de les emocions, un Dispositiu d’atenció psicològica en situació de crisi, conferències informatives i debats. Per a continuar cohesionats com a societat independentista i fomentar la resiliència col·lectiva i l’apoderament social en resposta a les sentències és molt important:
Fer pinya per superar el sentiment d’indefensió col·lectiva i fer-hi front entre tots/es.
Cercar entorns comuns, confortables i segurs on compartir i verbalitzar el nostre estat emocional.
Participar en espais comuns de resistència i de lluita noviolenta.
Ser proactius i participar o donar suport a accions de desobediència civil (projecte: Eines de País).
Participar en mobilitzacions, manifestacions i/o concentracions per sentir-nos més apoderats.
Implicar-nos en el desplegament de mesures de desconnexió (projecte: Consum estratègic).
Des d’un vessant més personal hi ha pautes que ens poden ajudar a protegir-nos en els moments de més tensió: relaxació, reestructuració del pensament negatiu, visualització, escoltar música, fer esport, caminar per espais verds, escriure els nostres sentiments, pors i angoixes, …
Afrontem aquest setge. Resistim en lloc de sucumbir contra qui opera llançant tota la seva càrrega repressora. En resposta a les sentències sortim al carrer, manifestem-nos, reivindiquem-nos, actuem prenent iniciatives des de baix. No renunciem ni renunciarem al nostre objectiu: la Independència.
